Vaig conèixer-lo per primera vegada el 2004 en un seminari organitzat per la Fundació Ernest Lluch a la Universitat del País Basc, quan tant sols jo era un simple estudiant de periodisme qui, el meu professor i mentor Eugeni Giral, havia becat per assistir a l’esdeveniment a causa de ser “un belluguet”. Va ser, també, el meu primer contacte real amb la política d’alt nivell, ja que el seminari servia per reflexionar sobre la reforma que el president Maragall havia promès de l’Estatut d’Autonomia. Com a representant de la Fundació Ernest Lluch, Lluís Maria presidia les sessions, envoltat de senadors i diputats del moment, però tenia sempre un moment de proximitat per entaular diàleg amb els quatre o cinc estudiants que vam assistir-hi becats per la Fundació; dins de les classes o a les hores d’esbarjo pels carrers de Sant Sebastià.
Llavors, la vida acadèmica i la meva vinculació al Centre Documental de la Comunicació (CEDOC-UAB), que dirigeix el professor Giral, durant la meva etapa doctoral ha fet que les nostres vides es creuessin més vegades, totes per parlar de política i, sobretot, d’Europa. La seva estimada Europa. De fet, se m’humitegen els ulls en creuar mentalment el què representa Europa i el què ha significat Lluís Maria de Puig per l’alta política del continent. Era un europeista convençut, un estadista amant del diàleg. De fet, cito les paraules que va dir en l’obertura d’una sessió a l’Assemblea del Consell d’Europa, d’on va ser president, l’any que es complien seixanta anys de la institució (1949-2009) i on ens havia convidat: “No som els guardians dels dogmes, sinó caminadors, viatgers que hem de caminar junts i fer primar el diàleg”. Paraules que vaig recuperar en el meu llibre de cròniques, Viatjant per la realitat. Una reflexió sobre les cròniques de viatge (2012), i que vaig tenir el plaer de tornar a recordar amb ell, novament, en la presentació de l’obra a la Llibreria 22 de Girona.
La cita entronitza la seva visió d’Europa, i en general de la política. Un romàntic d’ideals socialdemòcrates i catalanista dels que ja no en corren, un home que caminava al marge de les consignes dels aparelladors, que defugia el tactisme per refugiar-se en la intel·lectualitat. De fet, era un acadèmic singular de qui he vist explicar els detalls més concrets de la vida política del continent i, sobretot, el funcionament divers de les múltiples assemblees representatives, estudi que havia ocupat les seves hores de gaudi intel·lectual quan no havia d’atendre la realpolitik del continent. Aquests dies són dies tristos per tots els europeistes, ja que davant del terrabastall que la crisi ha suposat per les estructures polítiques del continent –i el conseqüent auge de l’euroesceptiscisme– figures com la de l’historiador Lluís Maria de Puig ajudaven a entendre que el projecte europeu era el resultat de córrer una cursa de fons, no pas un esprint aprofitant una suposada conjuntura. L’expresident de l’Assemblea del Consell d’Europa encarnava una generació de polítics que encara posen l’interès comunitari per davant dels interessos nacionals particulars, i ho fan des del convenciment que la solució als problemes es resumeix amb una simple frase: més Europa. Enfortiment de les estructures polítiques de la Unió Europea (UE) –on sembla que només valgui l’economia– i enfortiment de les relacions de veïnatge entre la UE i la resta de socis que seuen als escons de l’antic parlament d’Estrasburg, on avui s’hi reuneix el Consell d’Europa. Les banderes voleien a mig pal. Descansi en pau.
