Europa?

 Fa uns dos o tres anys, i fruit de l'anàlisi de la realitat en la que la proposta independentista es mou, vaig arribar a la conclusió que l'entrebanc més gran al desplegament de les pretensions de llibertat catalanes no vindria d'Espanya, sinó més aviat d'Europa. Els esdeveniments malauradament m'han acabat donant la raó. Estem patint un fort shock emocional ja que, per a molts catalans i catalanes, Europa havia de ser la taula de salvació definitiva davant la constant negació a les llibertats per part del govern espanyol; aquests catalans i catalanes encara ara s'estan sobreposant a la perplexitat que els envaeix quan se n'adonen de que la seva visió de la realitat entra en contradicció en com aquesta s'acaba posant  de manifest. Els filòsofs i les filòsofes compromesos vivim en un etern qüestionament de la realitat, allà on emergeix la contradicció hi cerquem les raons que desfacin el nus gordià que, de cop i volta, apareix. Tot efecte té una causa, aquesta és una de les lleis fonamentals que sustenten la realitat: la llei de la causalitat. Així doncs cal trobar la causa que expliqui allò, a primer cop inexplicable, com ve a ser la falta de reconeixement als esforços democràtics de Catalunya per part d'Europa; ja que aquesta, segons ens havien dit i havíem interioritzat,es va fundar per a protegir els drets a la llibertat, la democràcia i la pau entre aquells i aquelles a qui la seva legislació empara. L'explicació més lúcida la vaig acabar trobant en l'àmbit de la psiquiatria; A. Lobaczewski, R. Hare i el reconegut psiquiatre espanyol V. Navarro comparteixen la idea de que un percentatge mínim de la població pateix trets psicopàtics, aquests estan afectats per tot un seguit de característiques que, si bé els permet fer una vida normal, les mancances emocionals associades a la seva afectació tenen conseqüències greus en la societat sobre la que actuen. Lobaczewski projecta les seves conclusions, a l'àmbit de la política en el seu llibre censurat pel neoliberalisme americà La ponerologia política, títol que ve a significar la ciència del mal aplicada a la política. Segons aquest autor, el psicòpata, quan assoleix poder polític, acaba corrompent la part del sistema del que s'apodera. Es caracteritza per no tenir cap contenció ètica, i això l'ajuda a escampar el seu domini enmig d'una majoria a la que Lobaczewski identifica com “normal” i a la que, precisament aquesta normalitat emocional, és la que li impedeix percebre l'anormalitat del psicòpata, ja que per a la persona no psicòpata un elevat índex de maldat en els seus conciutadans és inconcebible. I és precisament aquest alt índex de maldat el que permet al psicòpata assolir elevats nivells de poder, fins al punt de poder estar al capdavant d'Estats poderosos o de grans institucions supranacionals; el psicòpata és un trepa i, segons Lobaczewski, s'infiltra en moviments socials, en el seu moment creats amb finalitats de millora social, fins aconseguir que aquests acabin defensant valors totalment contraris a aquells que en van justificar el seu origen –val la pena recordar aquí el comentari”Catalunya ha hecho envejecer a Podemos de una manera arrolladora” de Dante Fachín– ; això mateix ha passat amb la Unió Europea; quan Puigdemont i Junqueras venen a dir que la nostra lluita és una lluita contra el Mal, és perquè se n'han adonat de la magnitud de la tragèdia. Catalunya defensa unes llibertats que només es poden donar en un context de llibertat real; ni Espanya ni Europa avui gaudeixen d'aquest context, per això les pretensions catalanes no hi són reconegudes. Europa ja no defensa les llibertats dels europeus, només defensa els interesos d'una minoria a la que, mancada de tota contenció ètica, poc li convenen unes reivindicacions que precisament els posen en perill. Segons Lobaczewski: “Algunes de les diferencies en la naturalesa del fenomen patocràtic (govern del mal) entre el país d'origen i aquell on la patocracia ha estat imposada per la força, resulten permanents. A la societat que ha estat conquerida, el sistema sempre li resultarà quelcom alié , associat a l'altre país.[…] les formacions culturals més madures son les més resistents a les activitats destructives del sistema […]la nació subjugada troba recolzament i inspiració per a la seva resistència psicològica i moral en les seves pròpies tradicions culturals […]. Si la situació ho demana la cultura del país es manté oculta en la privacitat de les llars o es difon mitjançant conspiracions. Però continua sobrevivint i desenvolupant-se, creant valors que no podrien haver sorgit en temps de més felicitat.” Com es pot observar la percepció d'en Lobaczewski ve a ser tristament idèntica a la realitat que estem vivint avui a Catalunya; la conclusió a la que arribem és que la nostra, no és només una lluita per la independència, és la lluita definitiva contra el Mal; als catalans ens ha tocat la titànica tasca de salvaguardar les llibertats a Catalunya, en contra d'Espanya i, sembla ser que de la mateixa Europa. No serà fàcil però no hem d'oblidar que, com diu Lobaczewski: “ Quan l'home es capaç de veure cara a cara el sofriment, i inclús la mort, amb la calma necessària, al governant li cau de les mans una arma poderosa”.