Fa uns anys, quan era més jove, tot allò que es movia més enllà de la meua família, amics i aficions m’importava poc o gens i rarament suscitava cap reacció Gerard endins. Eren altres temps on les preocupacions eren les típiques de l’estapa adolescent i/o post-adolescent, poc m’importaven les relacions Catalunya-Spain o les polítiques nefastes de cyu (fins i tot reconec que en Pujol em queia un xic simpàtic) i, fins i tot, m’entristia quan eliminaven ‘la roja’ a quarts.
Malgrat aquesta flagrant i innocent immaduresa, hi havia quelcom que tenia molt clar: no aguantava que ningú, gratuïtament, assassinés persones innocents a sang freda o per mitjà d’atacs amb bombes estratègicament disposades per causar massacres com la d’Hipercor el 1987. Era molt petit quan va passar lo d’Hipercor, però l’assassinat de M. Ángel Blanco el 1997 em va omplir de ràbia i impotència -com la majoria, suposo-. Ni entenia ni compartia el motius que podien dur a una persona, o grup de persones, a executar aquests tipus d’actes aberrants, encara em creia allò de que no hi ha cap idea que valgui una vida.
Ara, però, m’he fet gran, en tinc vint-i-tants a prop dels trenta i la innocència de l’adolescència ha quedat enrere. Continuo sense compartir cap acte o estratègia de qualsevol organització terrorista (més val deixar-ho clar abans que vingui la ‘democràcia espanyola’ i deixi caure sobre la meua persona la llei anti-independentista (ai!, anti-terrorista volia dir!) considerant que faig apologia del terrorisme) però la meua visió global és un pèl diferent. Després de cada acte terrorista, tonto l’últim, tots els partits i moltes associacions s’afanyen a treure’n el màxim de profit possible, exhibint una imatge de fermesa i convicció que, suposadament, els fa guanyar futurs votants mentre consoliden la massa acrítica que ja els segueix des de fa temps.
Primer és el govern espanyol (amb la formació de torn que l’ocupi) qui veu reforçada la seua estratègia d’anar fins al final en la croada anti-terrorista, això vol dir carta blanca per il.legalitzar partits i associacions promovent una llei de partits dictatorial i inacceptable, així com també clausurar mitjans de comunicació de tot tipus amb un únic objectiu: reforçar el nacionalisme espanyol a Euskadi i a Spain, on els ciutadans, manipulats a consciència, percebran el govern com a un govern sòlid, decidit i amb iniciativa que defensarà la seua pàtria única i unida fins a les últimes conseqüències. A la vegada, aquesta massa inerta de ciutadans situarà al terrorisme com a una de les seues principals preocupacions i així deixaran de preocupar-se per les llistes d’espera als hospitals; la manca de serveis socials tals com guarderies, biblioteques o escoles (recordem la gran quantitat de barracons on estudien els nostres fills); l’atur; la impossibilitat d’accerdir a un habitatge; el dèficit i situació lamentable de moltes infraestructures; la inseguretat; la violència domèstica, els accidents de trànsit, la sida, els accidents laborals… que provoquen moltíssimes més morts que el terrorisme; i un llarg etcètera. El terrorisme com a eina exterminadora de capacitat intel.lectual al més pur estil d’espectacles com el futbol.
En segon lloc tenim el partit de l’oposició, que es dedica a arremetre contra el partit que ocupa el govern acusant-lo de feble i perpetuador del nacionalisme radical, a la vegada que es posiciona com a única força capaç d’idear i executar un pla per acabar definitivament amb l’organització armada. També, sovint, proposen al govern unir-se a les seues idees i orquestrar un ‘frente nacional’ anti-radicals.
On sí que coincideixen, els primers i els segons, és en repetir constantment que tot s’ha de fer en nom i defensa de la democràcia, però no una democràcia qualsevol, sinó la ‘democràcia espanyola’. Una ‘democràcia’ nascuda d’un sistema polític instaurat pel dictador amb un cap d’estat escollit ‘democràticament’; una ‘democràcia’ que no ens permet expressar-nos en la nostra llengua a les institucions que teòricament i ‘democràticament’ ens representen; una ‘democràcia’ que no permet als seus pobles decidir democràticament el seu futur; una ‘democràcia’ que, com ja he dit, ha il.legalitzat, clausurat i empresonat repetidament i anti-democràtica; una ‘democràcia’ que pressiona i distorsiona fins a límits insospitats cada cop que Catalunya i/o Euskadi intenten obtenir reconeixement internacional a qualsevol nivell; una ‘democràcia’ que ‘democràticament’ ens roba gairebé 3000 € cada any a cada català; una ‘democràcia’ que no respecta la declaració d’independència d’un país oprimit durant molts anys i que ha patit les guerres, persecucions i repressions més salvatges; una ‘democràcia’ que té en Francesc Argemí a la presó per un suposat ultratge a la bandera no demostrat; una ‘democràcia’ que va intentar processar sota la llei anti-terrorista la Núria Pòrtulas; en definitiva, una ‘democràcia’ ‘por cojones’ que va dir aquell general reconvertit a ministre d’infaust record. Aquesta és la ‘democràcia’ que els espanyols pretenen que ETA respecti.
Però no només els grans partits espanyols i la seua ‘democràcia’ semblen necessitar l’organització terrorista. A Euskadi, el PNB sempre condemna aferrissadament tots els altercats d’ETA argumentant que aquest no és el camí a seguir, intentant convèncer així part dels votants abertzales més moderats. Per la seua part el partit o coalició representant de l’independentisme de torn i no il.legalitzat encara, se sent més fort i intenta que la gent s’adoni que si la violència no cessa és perquè hi ha múltiples factors que encara impedeixen la llibertat d’Euskadi.
Internacionalment, la imatge d’Euskadi no és l’òptima per atreure inversions o dinamitzar sectors com el turisme, però també és cert que la presència d’ETA crea un tipus de consciència d’aspiracions independentistes que, per exemple, Catalunya no és capaç de crear. Segur que, si us heu mogut una mica, heu trobat gent que coneixia la problemàtica basca i que us han escoltat incrèduls quan els heu explicat que aquí també lluitem per desfer-nos dels colonitzadors espanyols. És trist, però no pot discutir-se que sense lluita armada el ressó internacional de la nostra causa és molt més limitat.
Així doncs, arribats a aquest punt, tots continuem sense compartir la violència etarra, però, curiosament, són aquells qui més posen el crit al cel després de cada atemptat els que en treuen més rèdits i, crec, són els més interessats a perpetuar la banda en el temps. Encara cap polític espanyol ha dit: ‘si ETA no existiera, tendríamos que crearla’? no?! Tot arribarà! Perquè la ‘democràcia’ espanyola ja les té aquestes coses, les seues pròpies limitacions imperialistes-dictatorials impedeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb aquest conflicte.
Abans no ho entenia ni ho compartia, ara continuo sense compartir-ho, però crec que ho començo a entendre. I un altre dia parlem d’Al-Qaeda, l’11-S, el 14-M i demés.
