Per mentida que sembli, una de les preguntes més freqüents que se’ns fa als independentistes és si estem convençuts que amb la independència el país funcionaria millor. La pregunta sovint va acompanyada del mig somriure de qui ja creu tenir la resposta i només pretén posar-te en evidència. És trist, perquè l’únic que s’evidencia, i a l’acte, és que el preguntaire és en aquest cas un perfecte cretí incapaç d’adonar-se d’entrada que tu, com ell, no ets vident. La diferència entre tu i aquest espanyolista sovint nostrat és que, malgrat no tenir aquest do que l’altre creu tenir, tanmateix pots adonar-te, i si ell no patís de ceguesa mental també hi cauria, que en la mateixa pregunta ja hi ha el qüestionament, el dubte que les coses ens vagin bé tal com estem. Aleshores, per què insistir en allò que no funciona i mofar-se de la possibilitat que pogués anar millor canviant l’estat de les coses? El preguntaire troba, doncs, raonable la situació present, i en canvi li fa gràcia la transformació, la millora. Potser perquè com a espanyolista té molt clar, i amb raó, que la nostra desgràcia com a catalans equival indefectiblement a la seva sort com a espanyol. En fi, potser no és tan cretí com em penso i passa que té un sentit de l’humor singular. Però no. M’adono que el seu humor coincideix plenament amb el que tenen en comú els cretins. No m’he d’enganyar, doncs.
Però anem al moll de l’os. El problema del preguntaire és el trauma que arrossega per la morrada a terra que va patir de petit quan, de sobte, li van treure el "taca-taca" perquè caminés. I ho dic de debò, sense conyeta, altrament no s’explica aquest infantilisme de preferir dependre a no dependre; de preferir que un altre, Espanya, decideixi per tu abans que assumir les teves responsabilitats sobre la nació on vius –encara que no t’hi sentis identificat i només sigui pel que t’afecta a la butxaca– amb tots els errors i encerts que això comporta, exactament com passa en qualsevol país madur del món. Si amb una Catalunya independent es fan pitjor les coses que dins del ventre espanyol, tindrem el dret i la dignitat de culpar-nos a nosaltres abans de mirar de millorar-les. I val a dir que, malgrat no ser futuròleg, les coses podran fer-se malament però serà molt difícil que vagin pitjor. Això seria acceptar que hi ha pobles superiors a d’altres, ja que es fa inversemblant un empitjorament en la nostra gestió en situació d’independència, tenint en compte l’atonyinament de tot tipus a què ara ens sotmet el país veí. Empitjorar significaria que, fins i tot espoliant-nos, la gestió que ens dedica Espanya haurà estat millor que la nostra sense el llast d’aquest espoli sent independents. Tan desastrosos, serem? Es fa difícil de creure, oi? Però insisteixo: i què, si ho fóssim. L’argument en favor de la independència seguiria sent el mateix. La mala gestió seria cosa nostra i hauríem de retre comptes a nosaltres mateixos i no a l’altre, tal com fan els infants assenyalant amb el dit el responsable de la malifeta. No és això, la maduresa? No és això, la llibertat?
Però el més trist de tot plegat és que, malgrat tot el que he exposat, sempre he de donar la raó al meu preguntaire de torn. Perquè, efectivament, amb independència, a fi de comptes per a ell i per a la majoria del país res no canviarà: continuaran sent exactament els mateixos cretins. Per això serà malgrat ells que es produirà. El problema és que no sé com.
