El curs vinent l’Aïda vol anar a estudiar a l’estranger. Vol perfeccionar el seu nivell d’anglès i per això s’està plantejant sol•licitar una beca Erasmus. Ho tindrà fàcil donat el seu expedient notable. Tanmateix, haurà de treballar tot l’estiu per fer calaix. L’Estat espanyol, a diferencia d’altres estats, no complementa les beques d’àmbit europeu. Per tant, l’Aïda viatjarà a Irlanda, o bé Holanda, o bé Suècia, amb una ajuda que no arriba als 150€ mensuals. Dins el mateix programa de beques, un estudiant alemany, o un belga, o un francès rebrà més de 1000€ al mes. L’Estat espanyol, en canvi, prefereix apostar fort per aquells estudiants que escullen destinacions estatals. Així, si l’Aïda preferís perfeccionar l’espanyol en lloc de l’anglès, aniria a Salamanca, o a Valladolid, i rebria una compensació mensual entorn als 600€. Esperpèntic però cert.
L’Aïda, malgrat estudia en un centre públic i català, paga i rep la majoria d’assignatures en espanyol. Fins i tot una de les poques que era impartida en la seva llengua va canviar a meitat de curs; el professor, amb l’arribada de “foreigns”, va abaixar-se els pantalons incomprensiblement davant les pressions d’un grupuscle ridícul. En canvi, l’Aïda sap que si escull Finlàndia, o Alemanya, o França com a destinació Erasmus, les classes seguiran essent en finès, o en alemany, o en francès. I és clar, entén que haurà d’espavilar-se.
L’Aïda ha descobert que el seu futur és Europa. Però vol treballar i viure a Catalunya -casa seva-. Ha descobert que l’Estat espanyol no garanteix la qualitat de vida que mereix. L’Aïda, doncs, necessita reconeixement europeu essent catalana, i espais confortables, i seguretat per al seu futur. I per això, l’Aïda, vol la independència.
