És necessari que la llengua oficial d'un país sigui exigida a les feines d'atenció al públic Faig un esforç per no amagar mai els meus orígens; parlo en català i repeteixo el que calgui en català, atès que aquest és el meu dret i aquesta la meva llengua.
No només per dret, sinó també per operativitat bàsica, és necessari que la llengua oficial d'un país sigui exigida a les feines d'atenció al públic. Ahir mateix una treballadora d'un conegut supermercat santcugatenc desconeixia la paraula “llauna” i m'ho va indicar amb unes ja tradicionals ganyotes fins que li vaig dir lata. Aquesta setmana, fent small-talk amb un operari d'un ferrer, comento que el carrer fa pendent i em contesta en castellà que sí, que la porta la poden pintar de gris, de negre, de pendent, o del que volgués.
Cada cop és més ple d'estrangers que confonen l'amabilitat dels catalanoparlants per una irrellevància del català. Sovint va fins i tot més enllà de la indiferència cap a la cultura; de voltes hi ha fins i tot una certa hostilitat. Em ve al cap la zona turística al voltant de Plaça Catalunya. La darrera experiència sonada que hi vaig tenir va ser un cambrer madrileny a un bar de tapes que em va saludar dient “tienes suerte de que entienda el catalán”. En recordo una altra al Zurich; un nouvingut andalús que cridant al mig del bar deia: “estoy hasta los h***** de oír hablar en catalán en el trabajo! Es una empresa multinacional, no sé cómo tienen esa poca vergüenza”.
La necessitat de regular un coneixement oral de català mínim per feines d'atenció al públic és cada cop més clara. Per dret, per operativitat, però també per dignitat i normalitat. Cal que defensem la nostra llengua; si no, en un futur no massa llunyà, acabarem sent tots estrangers a casa nostra.
Jordi Queraltó Torras
 |
@jordiqueralto |
*Aquest article va ser publicat originalment el 26/01/2018 al TOT Sant Cugat
