La fam i la set de vots del Partit Popular fa que hagin perdut el nord o que l’hagin trobat a la fi, mai no es pot assegurar. Van disposats a arrasar-ho tot, es volen carregar totes les cultures diferents a l’espanyola i sembrar els pobles i llocs per on tenguin majoria absoluta de sal. Volen matar les llengües diferents a l’espanyola, la literatura i tots els trets culturals que puguin fer pensar en altra nació que no sigui Espanya. Li volen pegar una destralada tan grossa que no pugui renéixer mai més. Són els mateixos espanyols conservadors que han viscut aixoplugats sota la monarquia borbònica, els mateixos que han victorejat i aplaudit el Generalíssim per les places i carrers de l’Espanya profunda, els mateixos que feien coa per assistir a la inauguració dels embassaments del dictador i que procuraven estar com més a prop millor d’aquest. Tenien clar que havien d’exterminar totes les empremtes que quedassin a territoris assimilats que fessin olor de nació. Aquests que ja ho han intentat unes quantes vegades i troben que han fet curt, ara que s’han abolit les corrides de toros al Principat volen pegar l’estocada final a la llengua catalana.
El que he escrit més amunt és el que vaig pensar i sentir després d’escoltar i llegir les paraules que va pronunciar Javier Arenas, president del PP andalús, quan davant tota la seva tropa presentava el programa electoral i va pronunciar aquesta amenaça: “Un gobierno [autonómico] andaluz del PP siempre será baluarte para la igualdad de oportunidades de todos los españoles. Más claro: no miraremos para otro lado, seremos beligerantes si a un niño andaluz se le intenta obligar a estudiar en otra lengua distinta a la suya o si algún andaluz no puede acceder a un empleo por estar formado en castellano, o sea, en español. Seremos beligerantes, sin duda ninguna”. Heu vist una ingerència major d’una comunitat autònoma a una altra? Qui s’ha cregut que és, aquest conservador arcaic? Un lacai de Felip V? Un servidor d’en Franco? Quin significat vol donar a la paraula bel•ligerància? La de fer la guerra o quan se li estrenyin els grampons dirà que només volia discutir-ho? Perquè se li hauran d’estrènyer uns quants cargols que se li han ben afluixat.
Per comprovar que ni una guerra civil, ni 40 anys de dictadura, ni la democràcia subsegüent no han servit per gaire cosa per a aprendre com ha arribat l’Estat espanyol a ser així com és i els abusos de poder que s’han comès per a oprimir els pobles que tenien personalitat pròpia, s’ha de dir que tenen ben clar que volen acabar la feina que varen iniciar els seus ancestres, ja que si ara ataquen la immersió lingüística, perquè no poden consentir que la llengua catalana sigui la vehicular i l’espanyola no, per fer aquesta primera passa defensen una igualtat teòrica de bilingüisme al 50% per a cada una de les dues llengües. S’ha de dir que una vegada que s’arribàs a aquesta situació, que mai no és estàtica, sinó per un breu període de temps, passarien a fer la passa següent, que és fer que la llengua espanyola, com a llengua de l’estat fos la vehicular i que s’ensenyàs la llengua catalana, pot ser permetrien que abans d’arribar aquí, s’ensenyàs en català alguna assignatura “maria”. Això ens ho demostra el fet que un dels pensadors del qual estan més orgullosos els espanyols i que és José Ortega y Gasset, quan es discutia al Parlament espanyol una esmena del diputat Barnés sobre la consecució d’un patronat mixt entre l’estat i l’autonomia per aconseguir donar una igualtat absoluta al català i a l’espanyol a la universitat en temps de la República, Ortega y Gasset va fer una llarga dissertació en contra de l’esmena i entre altres coses va dir: “En una Universidad bilingüe, título que parece anunciar estricta paridad en el trato de dos idiomas, es evidente que la lengua española quedaría en desventaja, aun contando con la más absoluta buena fe en el cumplimiento de todas las ordenanzas” (Text transcrit de La persecució política de la llengua catalana de Francesc Ferrer i Gironès), és a dir, quan aconsegueixin bilingüitzar els llocs on es pot fer com és l’escola i l’Administració, després es disposaran a pegar l’estocada final, cosa que ara ha volgut fer avançant-se als esdeveniments i mostrant les seves cartes no gaire amagades, Javier Arenas.
Ara que fins i tot ha quedat convençut l’expresident Jordi Pujol, que ja no és possible més pedagogia amb els espanyols, que no queda altre camí que la independència, és l’hora d’estar preparats, sense ser bel•ligerants, és a dir, sense haver de guerrejar, per a la consecució de la sobirania màxima.
