Si jo fora espanyol mínimament progressista i, especialment, si fos resident a la perifèria, hauria de triar entre la continuïtat de la degradació econòmica i social, i l’esperança del canvi, per més il•lusa que fos. Escoltant reiteradament els programes econòmics dels partits vinculats als poders fàctics, PPSOEC’s, ja es veu que predomina la continuïtat: degradació del sistema laboral, retrocés en Recerca i Innovació, aposta pels segments de menys valor afegit que comporta créixer en llocs de treball no qualificats, prioritat als interessos dels oligopolis contraris al lliure mercat de les pimes i autònoms etc./
Per això, l’única opció com a elector per a no votar la pervivència de les males polítiques, seria votar la dubtosa esperança de l’il.lusionisme de Podemos. I dic il•lusionisme perquè s’ha de tenir no només esperança, sinó fe i caritat, per no veure que Iglesias ve al calador de vot mediterrani a fer massatges a les orelles dels electors, dient-los que els llevantins són la clau del canvi a Espanya. I són tant la clau que el Programa de Podemos abandona l’eix ferroviari mediterrani, i no s’atreveix a reconèixer l’injust i perniciós sistema de finançament que produeix enormes dèficits fiscals precisament al Mediterrani de Cartagena a Portbou i de Morella a Maó. Repeteixo, fins i tot essent conscient d’aquest atrezzo teatral filomediterrani que amaga les resistències jacobines de tota la vida, a un valencià i un mallorquí li costarà molt no votar les Confluències podemites. Perquè València i Mallorca surten d’un període de foscor històric, en mans de l’espanyolisme de dreta més recalcitrant, que ni tan sols decorava amb un atrezzo les seves polítiques obertament antibalears i antivalencianes. Per això els ha d’agradar a les orelles que els diguin que gràcies a ells canviaran Espanya./
Doncs, que votin les Confluències; és el què toca. De la mateixa manera que la Confluència catalana del 2003 va servir per fer la darrera aposta per la reforma federal d’Espanya, feta des de Catalunya. El resultat és de tots conegut: reacció ultraespanyolista que ha fet retrocedir al mínim l’autogovern, i que ha disparat la guerra econòmica oberta de l’aparell de l’Estat contra tots els catalans, inclosos els que voten espanyolista. Aquesta darrera dècada, una quasi majoria social ha passat de voler reformar Espanya a voler-ne marxar. La confluència d’esquerres va ser una etapa necessària a Catalunya. Per això, ara és una etapa necessària a València i Balears./
Però que els dirigents de En Comú Podem vulguin tornar a vendre a Catalunya el programa de Pasqual Maragall és una estafa. Aquest ja va guanyà i s’estrellà contra l’Estat. I la majoria de les classes populars està patint en injustícia social el que és l’acció de la casta i els seus agents sobre Catalunya. Que es pretengui tornar a vendre a Catalunya, que ja estem cremats de mil batalles, que es podrà canviar el sistema sense ni plantejar el canvi de règim, és el súmmum de la innocència o de la mala fe. Com ho és, que pretenguin vendre que fomentaran un referèndum mentre en el Programa de Podemos no hi figura ni el Corredor mediterrani, ni la fi del dèficit fiscal./
Deia Unamuno “Levantinos, os pierde la estética”. Espero que si la gent de l’àrea metropolitana de Barcelona o Tarragona reflexiona només 5 minuts, li quedi clar a qui no votar, si no volen ser un cop més perduts per l’estètica “guai” de les campanyes de “Apoyaré….”/
Publicat fa uns dies a Economia digital
