Ja és un fet que l’estat s’ha decantat i es prepara per aplicar mesures coercitives i repressives al dictat de les veus més totalitàries i antidemocràtiques de l’espectre polític i ideològic espanyol. Tenint en compte que aquest és un país amb forts fonaments franquistes, no cal dir que les veus que se situen en aquest extrem són perfectament homologables a qualsevol ultradreta que ens pugui venir al cap. L’única diferència és que a Espanya, aquesta ideologia totalitària i catalanòfoba està tan normalitzada i diluïda en el conjunt i en el dia a dia del país (incloent-hi moltes de les autoanomenades esquerres) que passa camuflada com a legalitat, estat de dret i democràcia, fent innecessàries i anecdòtiques les exhibicions explícites de simbologia i exaltació feixista que, tot i així, permet i protegeix.
Aquesta decisió sacrifica conscientment qualsevol possibilitat d’intent d’una solució pactada, és a dir, política (referèndum acordat, reforma de la constitució per encabir-hi l’estatut amb el seu redactat original, oferta en matèria de llengua, educació i economia,…). Han dilapidat tota possibilitat de resolució política i ja no hi ha marge ni tan sols per a una de darrera hora, ni que aquesta fos desesperadament reactiva i de mínims per evitar el conflicte de grans proporcions i greus conseqüències (també per a l’estat, la seva economia i credibilitat internacional) que s’està dibuixant.
No menys evident resulta el fet que Catalunya no pot renunciar a la lliure expressió de la seva voluntat com a poble, ni a definir el seu futur respecte de la seva forçada pertinença a un estat que ens està aniquilant la llengua, la cultura, l’educació, l’economia i tot vestigi d’autogovern. Un estat que s’autojustifica amb una llei explícitament pensada en contra de les minories i dels drets nacionals de Catalunya, objectiu que fa cada cop més palès amb noves legislacions ad hoc desproveïdes de tota legitimitat democràtica, amb la descarada parcialitat de fiscals i jutges que les instrumentalitzen ideològicament i en fan malabars.
Catalunya no pot negar-se la dignitat i la llibertat, encara menys després dels anys de massiva participació ciutadana en el procés, de la imputació dels nostres càrrecs electes per obeir la seva veu, i de les amenaces i coaccions que planen sobre la totalitat del país i de les seves institucions i mecanismes de funcionament legítims i democràtics. El procés i les reaccions per part de l’estat han posat massa coses en evidència a ulls d’una majoria de catalans, fins al punt que Catalunya en cap cas no es podria fer enrere sense admetre i acceptar la seva condició de sotmetiment colonial i d’absoluta claudicació respecte dels seus drets com a poble.
Si Catalunya no pot renunciar a alliberar-se d’una servitud ja massa incontestable i explícita, que l’estat no fa sinó posar més en evidència fent inviables les recomanacions de cercar una solució política que li arriben des de la UE, és clar que el conflicte no només està servit sinó que, de fet, ja ha entrat de ple en una primera fase d’esclat per la via judicial que, a partir d’ara, no farà sinó créixer i agreujar-se.
Davant d’aquest imminent estat de confrontació entre l’estat i una majoria del poble català, les úniques armes de què disposa Catalunya són:
– la resistència i la mobilització popular
– la seva influència sobre l’economia i credibilitat creditícia de l’estat
– el suport i reconeixement internacional
Aquest darrer punt és clau, i tanmateix sabem que en cap cas no serà el primer a articular-se. Si més no mentre el panorama internacional no vegi perillar la seva pròpia estabilitat i la de la seva economia. El suport internacional, tant dels que ja s’han declarat a favor com dels que a priori afavoreixen—com és normal—les posicions d’un estat membre de diversos organismes internacionals, no passaran a l’acció fins que no es constati que el conflicte és llarg, profund i sense solució per la via coercitiva i repressiva interna. Cal recordar que Espanya no és un país econòmicament sobirà, sinó plenament intervingut. Espanya no pot—com ja ha demostrat a bastament—resistir-se a la pressió exterior pel que fa al seu enorme deute. És un estat hipotecat, en fallida tècnica només dissimulada a nivell internacional pel fet que es considera que els efectes d’explicitar-ho serien contraproduents.Tanmateix tot fa preveure que el conflicte i l’enfrontament hauran d’assolir un recorregut i una gravetat notables abans la UE no es decideixi a forçar-ne una solució.
Això vol dir que inicialment, durant setmanes o mesos, tot passarà per una resistència ciutadana que faci visible a ulls del món la profunditat i gravetat del conflicte, el seu arrelament popular i la inestabilitat que genera en un punt geogràficament i econòmicament important d’Europa.
L’altre ingredient també té a veure amb la capacitat de resistència, en aquest cas l’econòmica, per agreujar la fràgil situació de l’estat, del seu deute i de la seva credibilitat financera i internacional.
Ja a les portes del conflicte, estem preparats per a la resistència? Quan es diu que els cossos policials no poden aturar dos milions de catalans cal preguntar-se: aturar-los perquè no facin exactament què? Si l’únic que poden fer dos milions de catalans és organitzar concentracions vistoses i impactants és ben probable que a l’estat no li calgui aturar res. Fer manifestacions, per multitudinàries que siguin, no és suficient per fer tremolar l’estat. Aquestes manifestacions poden despertar consciències i la simpatia d’algunes veus exteriors, però per si soles no forçaran cap desenllaç. Un context de resistència popular comporta passar del concepte de convocatòria de mobilitzacions, com a fets programats i puntuals, al de mobilització permanent. Això requereix una adequació i reubicació mental de l'independentisme i de la seva participació i compromís tal com s'ha dut a terme fins ara. Aquesta adaptació necessita d'una preparació i d'una formulació a partir d'un nou discurs menys festiu i somrient que el que s'ha promogut els darrers anys en el terreny d'allò simbòlic, i hauria d'avançar-se als esdeveniments i no deixar que es generi només de forma reactiva a partir d'una indignació a remolc dels atacs i la repressió provinents de l'estat.
Quina mena de resistència caldrà doncs articular que pugui desestabilitzar l'estat i tornar la seva repressió insostenible? Vagues periòdiques o indefinides? Boicots, ocupació d’espais, aturades de serveis, accions populars per protegir càrrecs i ajuntaments? Com es canalitzaran i gestionaran les amenaces d’inhabilitació, acomiadaments o represàlies laborals? Qui i com coordinarà l’acció popular per tal que no derivi en accions minoritàriament reactives que, fins i tot, podrien arribar a ser contraproduents per a l’objectiu? Quin gruix de la població està disposada a arriscar-se per exercir aquesta resistència? Quins recursos hi ha prevists per aguantar l'ofec econòmic per part de l’estat? Quin percentatge de les forces policials es preveu que seran lleials al govern? S’han preparat els possibles escenaris? Com es canalitzarà el suport popular, la visualització continuada, diària, del rebuig del poble de Catalunya davant un estat repressiu i totalitari? En definitiva, hi ha pensada una estratègia per a la resistència ciutadana, un estudi de vulnerabilitats específiques de l’estat, de com incidir en l'economia, transports i comunicacions, de com assolir una articulació ordenada i conjunta de les forces populars, les seves mobilitzacions i accions? Hi ha espais de comunicació digital segurs i alternatius a l’exterior preparats en cas que s’inhabilitin institucions i associacions o s’intervinguin mitjans de comunicació, o ho fiarem tot a sistemes de missatgeria i tuïts?
Si el conflicte s’allarga es pot acabar decidint en un espai psicològic de resistència, de motivació, de reafirmació i esperonament, de fermesa, de no defallir amb el pas dels dies davant la propaganda i les coaccions de l’estat i del seu aparell judicial. La comunicació i els missatges arreu del país seran elements clau d’aquesta resistència. Tenim l’estratègia, les eines, l’estructura i les persones pensades i preparades per assumir aquestes tasques i responsabilitats de coordinació de la resistència popular i dels escenaris que se’n puguin derivar?
Sense necessitat de fer-nos un altre Vidal, esbombant detalls de l’estratègia i planificació de l’escenari de resistència a què amb tota certesa ens veurem abocats, seria bo anar instruint i preparant la població sobre els reptes que ens esperen i com afrontar-los de forma conjunta i coordinada des de la més absoluta unitat d'acció, tot esperant que, arribats a aquest punt de no retorn, s’hagin fet els deures i no fiem la resistència davant un estat fort, implacable, amb recursos i organitzat, només a l’espontaneïtat i voluntarisme de la gent, confiant, sobretot, que l'estratègia sigui quelcom més elaborada i vagi més enllà de l’imparable i demolidor trumfo de suggerir-nos que demanem festa a la feina per sortir a mobilitzar-nos.
