Em dic Maria Àngels per la família, Àngels per als meus amics catalans, i Angela per al meus amics italians. Perquè jo visc a Itàlia des de fa vint-i-tres anys. Estic casada amb un italià, tinc una filla de 19 anys, i des del 1992 soc només italiana, perquè vaig decidir de renunciar al passaport espanyol.
Em vaig prometre a mi mateixa que jo seria catalana, i no pas “catalana y española”. Ningú m’hauria de dir mai més “si, pero tienes el DNI español”. Mentrestant, soc italiana per amor i espero que podré obtenir el passaport català ben aviat.
Abans de la meva vida italiana, era sardanista i, més tard, vaig ser membre de la Crida a la Solidaritat. Tinc un record preciòs d’aquells anys. Els més joves no ho podeu recordar però els més grans recordaran les campanyes per l’etiquetatge en català, les “accions” contra la Renfe, el Corte Inglés o Correus perqè fessin servir el català en les seves relacions amb el públic. Espero que algú recordi les bústies de Correus grogues que, un bon matí, van aparèixer pintades de blau cel amb enganxines rodones de color rosa que deien: En català!
Després, la meva vida a Itàlia em va absorbir. Les primeres dificultats d’integració, la recerca de feina, la família, la nena petita…en fi, problemes i alegries molt normals. Anàvem a Barcelona a veure la família un cop l’any i, a poc a poc, em vaig anar allunyant de les meves inquietuds polítiques malgrat que els meus familiars deien que les coses no anaven gens bé per Catalunya.
Fins que un dia, vaig començar a llegir amb assiduïtat els diaris digitals catalans. Em vaig assabentar de la sentència contra l’Estatut i vaig seguir des de Itàlia la primera gran manifestació de Barcelona. I em va sorprendre veure que els diaris italians no en deien res. A partir d’aquí, tot es va accelerar: em vaig oferir voluntària al Col·lectiu Emma, vaig participar a la segona gran manifestació de Barcelona, la del 2012 i, pocs mesos més tard, em vaig oferir a Help Catalonia per fer traduccions des de Itàlia. També vaig participar a la Via Catalana de Roma (malgrat que jo visqui al nord d’Itàlia, vaig agafar el tren i… au! cap a Roma!).
Em sembla fonamental la internacionalizació del procés. Sobretot, des del meu punt de vista italià, on hi ha la tendència a confondre el nostre procés amb les idees de la Lliga Llombarda. Es important replicar ràpidament als articles esbiaixats que es publiquen però també és una gran satisfacció descobrir, de tant en tant, algú que comprèn o que s’esforça de comprendre les nostres raons.
Estem molt a prop d’assolir la fita quan, simbòlicament, podrem entregar el nostre país lliure a tots els que van lluitar i morir per les nostres llibertats, des de la revolta dels segadors fins al dia d’avui.
No defalliu. No defallim. No defallirem.
ÀNGELS
