S’ha estès per Catalunya la perplexitat i preocupació per la col•lisió que entre dues legitimitats en surt de la contradicció entre la voluntat del poble català, que va aprovar en referèndum l’Estatut d’autonomia, i les previsibles sentències del Tribunal Constitucional, que l’arranaran, bé per anul•lar preceptes declarant-los inconstitucionals, tal com demanen el Partido Popular (PP) i el Defensor del Pueblo, bé per declarar-los sense força jurídica i subordinats a la normativa espanyola, tal com ho demana l’Abogado del Estado en defensa [sic] de l’Estatut.
Si ens limitéssim a la legislació vigent, la qüestió és clara: totes les normes, també l’Estatut de Catalunya, són sotmeses i subordinades a la Constitució espanyola, i la decisió del Tribunal Constitucional preval sobre qualsevol altra. Això és veritat, però ni tota la veritat ni res més que la veritat, perquè no s’ha d’oblidar que el veritable problema rau en el fet que la legalitat vigent no accepta ni la plurinacionalitat de l’Estat –que es defineix com a uninacional espanyol– ni l’autogovern de Catalunya, que és només una descentralització administrativa sotmesa a les decisions unilaterals que en cada cas i moment prenguin les Corts i el Govern espanyols, que el Tribunal Constitucional sistemàticament avala.
Els catalans no tenen cap intervenció en el nomenament dels magistrats del Tribunal Constitucional, que en la pràctica fan el PP i el PSOE en un sistema de cupos i lotizazzione, de manera que l’àrbitre el nomena íntegrament una de les parts, l’espanyola, i amb uns criteris de selecció negativa i primacia de la fidelitat que han promogut magistrats fortament ideologitzats que fan política de trinxera. Només cal comparar els noms dels primers tribunals i els dels darrers i l’actual per copsar la degradació en la qualitat jurídica i imparcialitat dels seus membres, fins al punt que ara és magistrat un Jefe Provincial del Movimiento.
Un Tribunal Constitucional, nomenat per les dues parts nacionals –com passa al Canadà– de manera pública i contrastada –com passa als Estats Units– i que tingués una cultura d’imparcialitat arrelada –com passa a Anglaterra–, no seria un problema que revisés la constitucionalitat de l’Estatut. No és legítim, però, que prevalgui sobre la voluntat del poble català la decisió política d’un Tribunal Constitucional que actua com a tercera cambra, on només hi són el PP i el PSOE, i que considera imparcial un exsenador del PP, que com a magistrat resol sobre la constitucionalitat de normes aprovades o refusades per ell mateix, i un ex Jefe Provincial del Movimiento. Per comparar, recordem que a Anglaterra va ser apartat del cas de l’extradició de Pinochet un jutge perquè la seva dona havia col•laborat amb Amnistia Internacional, i això li podia crear un biaix desfavorable vers l’acusat.
Que el compliment de l’Estatut depengui de la voluntat unilateral dels governs espanyols, que la seva aprovació i el seu contingut depenguin de la voluntat unilateral de les Corts espanyoles, i que quedi sotmès a un Tribunal Constitucional parcial i nomenat pel PP i PSOE, redueix el referèndum del poble de Catalunya i la voluntat del seu Parlament a una closca de cartró pedra sense autogovern real.
Wake up to reality: digui el que digui el poble de Catalunya en referèndum, i el seu Parlament, no val res més que allò que vulguin els partits espanyols i les institucions que per torn o conjuntament controlen, entre elles un Tribunal Constitucional que no és sinó una eina més al servei del domini nacional dels espanyols sobre els catalans. No hi ha autogovern, sinó descentralització, no hi ha referèndum, sinó consulta no vinculant, no hi ha Estatut d’autonomia, sinó carta regional atorgada i revocable, no hi ha Tribunal Constitucional, sinó tercera cambra política i partidista. Assumim la veritat: ens farà lliures.
Publicat al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, juliol 2007.
