Observar les coses de lluny, vull dir amb distància física, té avantatges i inconvenients. Per una part és possible jutjar fets i persones amb una certa flegma, amb un criteri poc influït per l’entorn, però per altre banda pot mancar justament l’entorn que permet conviure amb el contrast d’opinions diari que enriqueix els coneixements i les idees pròpies.
Segons les darreres estadístiques publicades, només un 29% dels catalans vol un estat propi, un 30 % desitja un estat dins una Espanya federal, 28% trien ser una comunitat autònoma dins d’Espanya (cosa que amb tots el defectes que es vulgui ja existeix ara) i un 5% preferiria ser una regió espanyola, que vol dir ser una província com en temps passats.
L’enquesta, malgrat la seriositat que sembla donar el CEO, té “gat amagat”. El enquestadors donaven 4 respostes possibles per definir la relació de Catalunya amb Espanya, de manera que els preguntats es dividien segons les seves tendències cosa que explica que el percentatges de tres de les opcions siguin molt semblants.
La segona pregunta de l’enquesta era sobre el que la gent faria davant un referèndum per la independència de Catalunya. Las dues respostes possibles eren si i no. Els resultats indiquen que un 45 % votaria a favor de la independència, un 25 en contra i la resta no aniria a votar. Aquí, amb només dues opcions, els percentatges són més definits.
Per acabar de definir l’enquesta, mirem els resultats per partits: un 55% de votants de CiU estan a favor de la independència, del PSC un 27%, 9% del PP, 95% de ERC i 99% de SI.
Ara que fins i tot respectables polítics molt discrets en el passat a l’hora de parlar de la independència de Catalunya semblen disposats a marcar públicament la seva posició, potser ha arribat el moment de plantejar-se un debat públic, obert i seriós sobre aquest tema, per damunt d’enveges, lluïments o travetes politiques. Qui comença?
