“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci / perquè jo no era comunista,(…)” Els primer versos del poema Als die Nazis die Kommunisten holten, erròniament atribuït durant anys a Bertold Brecht i del qual és autor en realitat Martin Niemöller (1892-1984) un pastor luterà alemany, són prou coneguts com perquè en pugui estalviar detallar-ne la resta i anar, en canvi, als dos darrers: “Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que poguera protestar.”
Aquest pont del 32è aniversari de la Constitució espanyola serà recordada per molts d’anys per milers de persones. Sobretot per aquelles que, sense tenir-ne cap culpa, cap responsabilitat, ni poder-hi fer res, s’han quedat sense vacances, sense el retrobament amb la família, sense aquell viatge llargament planificat, per mor d’una vaga encoberta protagonitzada pels controladors aeris. Milers de ciutadans han hagut de pagar la prepotent reacció del col·lectiu de treballadors d’un sector estratègic, en resposta a la incompetència d’un govern que arrossega des de fa anys un conflicte que s’ha anat podrint cada cop més, enverinant fins al punt que els administradors sabien del cert que el que va passar divendres i dissabte passaria en qualsevol moment. Només van ser incapaços d’endevinar el dia exacte.
Es fa molt difícil, per no dir impossible, justificar l’acció dels controladors aeris; és molt mal de fer justificar les reivindicacions econòmiques de qui, en un moment de dura crisi, quan només creix el nombre d’aturats, reclama contra la retallada d’uns ingressos dos-cents mileuristes. Però res del que pugui argumentar el govern espanyol, ni tan sols el clam unànime de tots els afectats, justifica una declaració d’estat d’alarma, no legitima el fet de treure els militars de les seves casernes i posar un grup de civils sota jurisdicció militar, amb l’amenaça de ser processats per delictes militars (desobediència, sedició…). I tot a l’empara de la Constitució l’aniversari de la qual ahir alguns celebraven alegrement i cínica.
Es fa difícil d’entendre com un govern democràtic, progressista, arriba a l’extrem de suspendre garanties jurídiques individuals per un conflicte laboral. Què serà el que ve ara? Una vaga general de, per exemple, els treballadors de la Seat, perquè podria alentir la productivitat i el creixement econòmic de la nació? S’ha argumentat, per treure ferro a l’estat d’alarma, que només ha afectat a un col·lectiu molt concret i limitat de ciutadans, en una part ínfima del territori nacional… Però ningú no ens ha dit quines són les dimensions admissibles d’un problema abans de treure l’exercit al carrer. Qui posa els límits? Potser un ministre de l’Interior que ahir es vantava d’una suposada victòria sobre els controladors: “Quan algú fa un torcebraç a l’Estat, el perd”? Perquè aquestes paraules m’han recordat aquelles altres que deia encara no fa dos mesos l’ex ministre Corbacho, en el sentit que un procés d’independència a Catalunya no seria pas pacífic?
Potser algú, davant la imminència de la festa d’ahir, es va rellegir el text constitucional i es va topar amb l’article 8.1, sovint sembla que mai no recordat. Ara és l’hora de tenir-lo present: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” I em torno a preguntar: qui posa els límits que determinen la imposició d’un estat d’alarma, d’emergència, d’excepció…?
