En els darrers mesos, i a mida que la independència de Catalunya ha anat esdevenint més versemblant, han proliferat una sèrie de campanyes que, camuflades de possibilisme o estratègia independentista, reclamen la dissolució de la identitat catalana en una mena de magma pluriidentitari o, més exactament, en una identitat que, a l’igual que les monedes, tingui doble cara.
Més enllà de les estratègies carronyaires de CiU, exemplificades en l’espanyolització plenament desacomplexada de les institucions catalanes promoguda per Mascarell, i la desvergonyida crida a imitar-lo feta a l’electorat del PSC per Recoder, el cert és que ja fa temps que proliferen corrents que sota un argumentari farcit de prejudicis i pressupòsits no demostrats intenten convèncer que la cooficialitat del castellà és un element sine qua non per assolir la independència. Catalunya serà castellana o no serà, arriben a afirmar.
Fa pocs mesos l’Ara, un diari amb tendència a la moderació espanyolitzant del lector en català, ja va iniciar una campanya per la cooficialitat del castellà en un futur estat propi, a partir d’un article d’Eduard Voltas, “En castellà també, sisplau”, que servia per realimentar posicions com les expressades a “lavozdebarcelona”, on es celebrava l’escrit amb aquest altre d’Alejandro Tercero: “Independentistas radicales proponen ‘abrazar’ el castellano como fórmula para captar adeptos a su proyecto” (http://www.vozbcn.com/2012/03/02/104260/una-nacion-una-lengua/). Un gran favor a la llengua catalana que el director de l’Ara, Carles Capdevila, va ser el primer en elogiar en un editorial on el títol ja expressava un posicionament sense embuts a favor, no ja del debat, sinó directament de la cooficialitat: “Debat valent per trencar tabús i sumar”. L’article de Voltas va suscitar una seqüència de respostes, algunes veritablement lúcides, que es poden trobar indexades i enllaçades en aquest magnífic recull del sociolingüista Francesc Xavier Vila: http://slcat.blogspot.com.es/2012/03/el-castella-i-la-independencia-de.html
Tanmateix, aquesta intensa campanya, que de tabú no sembla tenir-ne gaire cosa, no ha quedat ni de bon tros circumscrita a aquesta iniciativa. A banda de les xarxes, ràdio, televisió i premsa en castellà (on per suposat hem d’incloure els mitjans del Grupo Godó i El Periódico, en les seves versions traduïdes o no), el cert és que hi ha força mitjans en català que s’han brindat a ser-ne cadena de transmissió. Una simple ullada a articles publicats a l’Avui i a Nació Digital els darrers dies ens donarà una idea de l’embranzida amb que aquesta campanya d’espanyolització del moviment independentista s’està desenvolupant de forma tan profusa com irresponsable.
Sé perfectament que alguns lectors hauran fet seves una o vàries de les tesis que, amb molt poques variacions, utilitza aquest corrent. Prego a aquests lectors la paciència d’esperar el segon lliurament d’aquest article on em proposo rebatre un per un aquests arguments que podríem condensar en els següents punts, alguns dels quals, força interconnectats:
1) Un dels més subtils, recentment utilitzat per Mascarell, es basa en explicar que la recança (acomplexament en diu ell) de molts catalans a acceptar el castellà com a llengua pròpia respon a una postura a la defensiva determinada per la dependència d’un estat que ataca el català. Aquesta posició de caràcter merament reactiu, diuen, deixarà de tenir sentit en una Catalunya independent on el castellà podrà ser assimilat com a llengua pròpia sense problemes.
2) El recurs de la culpabilització que diu que no podem “imposar” el català, que no hem de fer el mateix que els espanyols han fet amb nosaltres, que hem de ser generosos, oberts, tolerants, respectuosos amb les altres llengües i identitats (entenguis l’espanyola), etc…
3) El recurs de l’estigmatització. Etiquetar d’etnicista, d’essencialista, de puresa nacional, de fonamentalista, de radical i extremista…, qualsevol reivindicació d’una Catalunya catalana.
4) La crida al realisme: ja hi ha una majoria de castellanoparlants i no es pot anar en contra de la realitat.
5) Una instrumentalització prejudicial de la immigració: hem de sumar-la al projecte independentista i la seva adhesió només es pot aconseguir cedint amb la llengua i la identitat.
6) La manipulació sociològica. El tema dels cognoms, de la Roja, del consum en castellà, de la majoria castellanoparlant.
7) Desprestigiar la sociolingüística. Amagar els estudis i la realitat de les llengües en els països bilingües, confondre poliglotisme amb cooficialitat i titllar de catastrofistes les veus que alerten del perill d’una futura desaparició del català sota determinades condicions.
8) La simplificació: confondre l’instrument amb l’objectiu. Es manté que l’únic important és sumar per assolir la independència. Qualsevol altre tema cal deixar-lo de banda perquè ens divideix o debilita.
9) Un tacticisme esbiaixat. Amagar que allò que podria sumar per un costat també podria restar per l’altre. Fer creure que hi ha una base d’independentisme estable i garantit, immune a la dissolució, claudicació i renúncia dels objectius de caire identitari, ressaltant els possibles efectes positius de la cessió i ocultant-ne els negatius.
10) Inventar i magnificar un conflicte lingüístic ara per ara imaginari en el col·lectiu independentista, amb el propòsit de contribuir a generar-lo, per tal de justificar una solució del mateix basada en la claudicació molt abans de que el conflicte sigui real, amb la renúncia implícita a treballar i lluitar (en cas que es donés) per una solució el més satisfactòria possible per a la preservació i desenvolupament de la identitat i la llengua catalanes.
11) L’ocultació de posicionaments ideològics particulars transvestits d’estratègia independentista.
12) Centrar l’argumentari en allò presumptament positiu que l’aposta per la cooficialitat podria aportar al procés independentista, obviant l’esment dels efectes devastadors que aquesta tindria pel català un cop aconseguit l’estat propi.
No vull cansar al lector amb un escrit ja excessivament llarg, per això deixo el desenvolupament d’aquests punts pel proper article. Tanmateix voldria exposar aquí el darrer, perquè em sembla que s’hauria de mantenir sempre en un lloc preferent en el debat sobre la posició privilegiada o oficialitat exclusiva del català en el proper estat català.
De forma tan esbiaixada com premeditada, la majoria de recursos argumentals han volgut centrar-se (per aparentment innòcua) en l’aportació en forma d’adhesions que la cooficialitat podria fer, segons ells, al moviment cap a l’estat propi. Amb idèntica intenció s’ha evitat descriure o analitzar els efectes que, un cop assolit l’objectiu, aquesta tindria a mig i llarg termini pel català, no només pel que fa al seu coneixement, sinó molt especialment pel que fa al seu desenvolupament i supervivència com a llengua prestigiada d’ús social, acadèmic i cultural.
La cooficialitat del castellà recollida dins de la constitució d’un proper estat català suposaria, per dir-ho suaument, un error descomunal i la condemna definitiva del català. Les raons són tant fàcils d’entendre com mereixedores de consideració per a qualsevol debat que es vulgui rigorós i, sobretot, honest:
1) La cooficialitat donaria total cobertura al monolingüisme de molts castellanoparlants a Catalunya, a l’evitar-los l’esforç d’haver d’aprendre la llengua catalana. Mentre els catalanoparlants som bilingües en la nostra immensa majoria, això no és cert en el cas contrari.
2) La cooficialitat deixaria tots els fronts de colonització interna oberts. Les iniciatives jurídiques en contra de l’ensenyament en català, o per una doble xarxa escolar, continuarien tenint les mateixes possibilitats legals que ara, atès que el castellà seria cooficial i aquesta constitueix la principal base jurídica per satisfer el dret d’aquells pares que reclamen l’escolarització en castellà. L’ensenyament a les universitats podria continuar sent majoritàriament en castellà com en l’actualitat, i tota iniciativa cultural com l’actual (i rebaixada) llei del cinema trobaria els mateixos impediments que ara per ser aplicada. Donat que el castellà seria cooficial, qualsevol llei o iniciativa destinada a prioritzar l’ús del català per sobre del castellà podria ser jurídicament i constitucionalment qüestionada i, tard o d’hora, guanyada als tribunals.
3) L’enemic de Catalunya no és només l’estat, sinó que hi ha molt, moltíssim enemic resident al país. La independència no és la panacea. Ens pot deslliurar de la dependència amb l’estat ocupant, però en cap cas ens deslliurarà dels ocupants ja instal·lat en el territori. Qui, entre els apologetes de la cooficialitat, pot garantir que en una Catalunya independent els poders econòmics, polítics i judicials no continuarien estant, com fins ara, en mans de persones amb poca o nul·la sensibilitat per la llengua catalana? Consagrar constitucionalment la cooficialitat del castellà equivaldria a dotar-los de tots els instruments jurídics per continuar amb la colonització lingüística i cultural del nou estat des de dins.
4) El pes del castellà en el mercat (música, cinema, llibres, revistes, diaris, radio, televisió, Internet..) és, i continuarà sent, molt més potent que la producció cultural que pugui oferir en català un sol país petit com Catalunya. Fins i tot amb el català com a única llengua oficial del nou estat, l’ús social i el consum en castellà difícilment minvaria gaire en dècades. Un cert equilibri entre català i castellà s’assoliria només passats força anys. Però si a més de la supremacia indisputable del mercat en espanyol encara reforcem l’ús del castellà amb lleis que el potenciïn i l’equiparin legalment al català, la batalla està perduda. Avui dia tot i la immersió lingüística a les escoles (ara ja ferida de mort per les sentències), que ha estat clau per a la millora de les competències lingüístiques de la població (http://www.demolinguistica.cat/arxiu/demoling/), i l’augment en el consum de mitjans en català (caldrà veure l’efecte de la no retransmissió de la lliga per TV3) de què parla el Baròmetre 2011 (http://blocs.iec.cat/cruscat/arees/demolinguistica/barometre2011/), el català no és conegut per una bona part dels habitants de Catalunya i el seu ús a nivell vehicular ha reculat a nivells alarmants (http://directe.cat/12587).Voler blindar aquesta situació amb lleis que permetin consolidar i dur aquest retrocés fins a les darreres conseqüències és, es miri com es miri i es justifiqui com es justifiqui, apostar per l’extermini progressiu de la llengua i la cultura catalanes.
5) La Catalunya independent no serà un espai barrat a la immigració. Tret d’alguns pocs casos particulars, sabem que en general no podem comptar amb immigració catalanoparlant, al temps que sabem del cert que en continuarà arribant de països de parla espanyola. Sense mesures d’oficialitat que prioritzin el coneixement i l’ús del català, el desequilibri demogràfic continuarà afavorint l’anorreament de la llengua autòctona fins a convertir-la en peça de museu.
