Perpinyà Mediterrània, que engloba 36 municipis de la plana del Rosselló, ha participat a la Fira Alimentària d’enguany per promocionar productes de la Catalunya Nord. Allí han estat presentats els seus productes estrella, vins i vi dolç de les 5 D.O. protegides de 80 cellers cooperatius i 19 d’agricultura orgànica, així com activitats d’enoturisme vinculades a aquestes produccions. Fins aquí la noticia purament econòmica, que es defineix com per crear complementarietats i evitar fronteres, en aquest aspecte, entre el Principat i la Catalunya Nord.
El TGV que, quan s’estreni, situarà Perpinyà a 55 minuts de Barcelona, hauria de ser peça fonamental en aquest projecte, però això ja no depèn d’ells… i, malauradament, tampoc de nosaltres ja que formen part d’un Estat que, com amo i senyor de les infra-estructures, fins ara, mai no ha tingut aquesta prioritat, tot i la seva primeríssima necessitat i òbvia rendibilitat… i no només per a Catalunya.
Amb tot, sense dubte, una bona noticia acostant-nos al 2014 -que farà exactament tres-cents anys d’aquell 1714 i els Decrets de Nova Planta pels que Felip V abolia les nostres institucions- i veient que uns sempre possibles, i potencialment potents “Països Catalans”, de moment, i si les majories polítiques no canvien molt a València i Balears, hauran d’esperar.
No se fins quin punt però, acords o projectes en comú amb d’altres (i de més fàcil comprensió si parlen igual) pels angoixants aspectes econòmics que estem travessant semblen, per ara i tant, més factibles que la singladura política cap el que potser seria la millor manera d’estructurar-ho i donar-hi forma, però poden ampliar les capacitats de cara a una possible sobirania. Pel seu present, però encara més pel seu futur, Catalunya té la necessitat d’anar trobant nous escenaris on encaixar i desenvolupar amb plenitud el poble que és.
Els “fulls de ruta” que, més o menys decididament, s’intenten escriure i presentar per un procés d’alliberament ja es pot deduir que no serà gens fàcil de complir, principalment per no ser unitaris, i les urgències actuals apressen. Per tot això, és molt possible que només ens quedi el ja per nosaltres crònic “dret al paleig”, que, en aquest cas, es reduiria a abocar-nos a una aposta decidida per un pacte fiscal, que representaria seguir sotmesos a negociar i re-negociar el que l’Estat ens vulgui donar, i en un “dret a decidir”, que voldria recollir el que el poble pensa però que, segons el que això sigui, ja sabem que si no hi ha el recolzament polític, i tot i així ja ho veuríem, al final no val per a res més que per sentir-nos be amb nosaltres mateixos.
I si, a més, el pacte fiscal no fos més que “pa sucat amb oli” -molt bo i nutritiu, sense res més a l’abast- això, en bona lògica, encara hauria d’ampliar més el nombre de ciutadans emprenyats que s’adonarien que amb l’Espanya actual no hi ha encaix possible, si nosaltres volem seguir sent el que som, i que ja s’ha de deixar definitivament el que queda del somni, qui encara el tingui, de l’Espanya plural que, des dels Austries, mai més no ha estat respectada.
Quan, si no canvien les coses, podem estar en el camí de diluir-nos -i no només per estar en plena era de la globalització universal- gests d’aquests serveixen per refermar el que som en un món ja descaradament obert a tot.
Potser és extrapolar-ho massa però ja que, per ara i tant, no podem cercar-les amb els germans de parla de més avall o a amb els de l’altre costat del mar, estaria be establir complicitats comuns amb els de més amunt.
Publicat al http://www.reusdigital.cat l’abril-2012.
