Tots els que ens hem dedicat a l’estudi de les elits polítiques sabem que hi ha tres principals aproximacions per saber qui forma part de l'elit política (deixant de banda la polèmica discussió sobre el terme elit): la reputacional, la decisional i la posicional. La reputacional consisteix a preguntar a la comunitat qui creu que forma part de l'elit política. La decisional considera que les elits polítiques són les persones que veritablement prenen les decisions polítiques, i també les que més influeixen en aquesta decisió. Finalment, segons l'aproximació posicional o ocupacional, aquells que pertanyen a l’elit són els que ocupen càrrecs públics que formalment estan proveïts de poder polític, és a dir, que té en compte la pertinença formal a una institució de poder.
Les dues darreres aproximacions (la decisional i la posicional), que són les més utilitzades, ens permeten aprofundir en una diferència clau per entendre com s’estructura el poder: la distinció entre els que estan en el poder i els que tenen poder. A Catalunya, els que estan en el poder (aproximació posicional) i, per tant, els que tenen un nomenament formal que els situa en àmbits de poder, són aquells que formen part de les elits governamentals (president del govern, vicepresident o conseller primer, i consellers), les elits parlamentàries (diputats), les elits locals (alcaldes i regidors, i càrrecs polítics en estructures polítiques provincials o comarcals) i les elits polítiques administratives (càrrecs de designació política de l'Administració, com ara secretaris generals, directors generals i altres que preveu la normativa). Si bé es pot afirmar que aquells que estan en el poder tenen, poc o molt, poder, també som conscients que hi ha persones que, malgrat estar situades fora del poder formal, tenen molt poder polític, de vegades fins i tot més que els que estan en el poder.
Aquesta reflexió sorgeix arran de la discussió que hi ha al voltant de la idoneïtat de la candidatura de Puigdemont com a president de la Generalitat o de la necessitat de buscar altres alternatives, tot preservant la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada pels 135 diputats del Parlament. La majoria absoluta parlamentària independentista, que és l’única majoria capaç de facilitar una investidura, va convenir en presentar com a candidat a la presidència Carles Puigdemont, però s’ha trobat l’obstacle d’una inflexible ofensiva política i jurídica, d’insòlites dimensions antidemocràtiques.
Davant d’aquest dilema, les forces polítiques independentistes són molt conscients que qualsevol proposta que comporti un nomenament formal (jurídicament reconegut) dotat de poder polític per Carles Puigdemont, serà impugnada pel govern espanyol i anul·lada pel Tribunal Constitucional. Però aquestes mateixes formacions polítiques coincideixen en interpretar la voluntat electoral del 21-D en el sentit de restituir a Puigdemont (i al seu govern) el poder polític que tenia i que li va ser arrabassat per la infausta aplicació de l’article 155. En canvi, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional faran tot el que estigui al seu abast per evitar que Puigdemont ocupi un càrrec polític i que tingui poder polític.
Per tant, uns voldrien que Carles Puigdemont estigués en el poder i tingués poder, i els altres volen que no estigui en el poder i que tampoc en tingui. Però si bé estar en el poder té un component formal que les autoritat espanyoles controlen i no deixen cap marge de maniobra a la voluntat catalana, el fet de tenir poder pot ser fruit d’un acord polític, sense formalismes jurídics i, per tant, incontrolable per part del govern espanyol i del Tribunal Constitucional. O dit en altres paraules, les autoritats espanyoles se senten fortes per invalidar qualsevol aparició del nom de Carles Puigdemont en el DOGC o en qualsevol proposta parlamentària o administrativa, però són conscients de la seva feblesa davant dels acords polítics que hi pugui haver entre les forces polítiques independentistes per dotar de poder real a Puigdemont. El que causa pànic al govern espanyol i als seus aliats d’altres poders de l’Estat és que es faci efectiu a través de la política allò que ells mantenen inexorable a través de la seva perversa interpretació i aplicació del dret.
Conscients, per tant, de les múltiples limitacions del sobiranisme per formalitzar i judicialitzar els seus objectius, i de les dificultats per establir i mantenir una desobediència civil ferma i massiva per combatre l’amenaça jurídica i penal del govern i dels tribunals espanyols, cal trobar solucions polítiques que preservin la voluntat de la majoria parlamentària. Si hi ha un acord polític que abraci tot l’independentisme, Carles Puigdemont pot tenir poder polític real sense estar formalment en el poder. I aquest acord fins i tot es pot protocol·litzar definint, entre d’altres qüestions, l’abast d’aquest poder, les vinculacions polítiques amb el poder formal, la creació d’una plataforma política de suport, la relació amb els mitjans de comunicació, la participació delegada en determinats debats parlamentaris o la denominació que pugui rebre, i anunciar-ho als quatre vents.
Hi ha voluntat política per fer-ho? No cal res més.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
