La primera manera d’estalviar combustible és la de no fer quilometres inútils. Una segona manera és la de facilitar la disminució del tràfic urbà que obliga a anar amb marxes curtes, a frenar i accelerar a cada cantonada, amb un gran consum de combustible i un alt desgast dels motors. Una xarxa de transports públics eficients, nets i econòmics ajuda molt a fer efectives ambdues solucions.
Obligar a anar a 110 kms/hora a les autopistes ha provocat una polèmica a tots els nivells ja que es posen a la balança l’estalvi de combustible, la fluïdesa del tràfic, la seguretat i fins i tot l’expulsió de gasos, essencialment anhídrid carbònic, a l’atmosfera. Tots els arguments tenen una part de raó i una part discutible.
I és que no sempre les coses són com semblen. Fa uns dos anys, vaig escriure sobre la quantitat de CO2 que llencem a l’atmosfera, directa o indirectament, i vaig explicar tres exemples molt significatius, que ara voldria repetir:
„
El sucre
Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya de sucre. Dons bé, segons un estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L’explicació és: al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d’extreure el suc de la canya, és emprat pels pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s’aprofiten i per tant es cremen a l’incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptar el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l’atmosfera que el sucre suís.
Les roses
Les roses de Kenya o d’Equador que trobem tot l’any a les floristeries, produeixen menys gasos que les roses importades d’Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l’avió ple de flors que les transporta a les nostres ciutats.
Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l’any. Les que el país produeix s’han d’emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produïda a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.
L’estudi de referència l’ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l’organització també alemanya Foodwatch.
„
Esperem que el que decideixen certes mesures, ens diguin la veritat dels motius i dels resultats. Res més, que no és poc.
