Tenc el mal costum… o bo, d’interessar-me pels programes televisius que asseguren que tenen una gran audiència. M’interessa analitzar a la meva manera el per què d’aital gran interès per part de nombrosos televidents. M’interessa també pel fet que aquell programa podrà ser un model de comportament per a la gent que el veu, un model de pensament i un model ideològic que amararà els enteniments de tants de receptors embadalits i indefensos. No diuen que l’èxit de “Podemos” és un producte televisiu? No és cert que partits com el PP, i d’altres, quan comanden a una televisió pública, la manipulen de mala manera? Això a mi em fa pensar en la importància que tenen alguns programes que, en principi, semblen inofensius i que atreuen multituds. Aquest interès que em produeixen és perquè crec que els seus grans efectes, a vegades són més importants que els que deriven de l’escola. Em fa molta gràcia que les mateixes persones que volen impedir que els mestres eduquin, només volen que instrueixin, utilitzen la televisió, que poden manipular, com a arma educativa o deseducadora, però sempre en benefici dels seus interessos clientelars.
La qüestió que em preocupa, i que crec que no és la primera vegada que n’he parlat a algun dels articles que he escrit, és la recomanació que se sol donar, especialment al jovent, quan han d’anar a algun lloc desconegut, quan han d’emprendre una nova aventura, quan canvien temporalment el rumb de la seva vida, aquella que sol aconsellar (traduiré de l’espanyol, perquè la majoria d’aquests programes s’emeten a canals la llengua dels quals és en espanyol): “que siguin ells mateixos”, “que es comportin tal i com són”, “que diguin el que pensen a la cara”, “que es comportin tal i com la mare els va parir”, “que no es preocupin si són d’una manera o d’una altra, perquè és així com varen néixer”, etc. Llavors, a mesura que es desenvolupa el programa solen aparèixer, o com a mínim s’ho pensen, els que diuen les coses a la cara, i els que les diuen pel darrere, d’amagat. Tanmateix, fins i tot els que tenen la pocavergonya de dir-les a la cara, també els agrada fer el mateix a l’esquena del seu interlocutor. Solen esser uns fatxendes que bravegen d’haver seguit les recomanacions dels qui els han ensenyat que havien d’esser ells mateixos i dir les coses a la cara.
Quan una persona n’insulta una altra o li diu qualsevol bajanada a la cara i després explica que no hi pot fer res, perquè ella és així, perquè així la varen parir, sempre em fa pensar en què en aquell moment en podria sortir una altra que li pegàs una galtada i li digués que ho sent molt, però que ella és així i que no hi pot fer res per canviar-ho. Tota aquesta genteta, les paraules de la qual poden ser model per a molts que formen part de la seva audiència, no solen haver reflexionat mai sobre què és el que està ben fet i el que està mal fet, sobre què és esser una persona educada i comportar-se com cal. Una persona ha de procurar no ser hipòcrita però ha de tenir una educació suficient per a saber si una cosa que pensa l’ha de dir en veu alta o no. Ha de saber si el seu comportament molestarà els altres sense aportar-los res beneficiós. Ha de ser capaç de manifestar una conducta impecable per poder conviure amb ella i no existeix cap necessitat d’anar trepitjant els altres per demostrar que els supera en importància. Cada persona s’ha de comportar de tal manera que sigui ella mateixa i tota l’educació que ha rebut i ha estat capaç d’assimilar per millorar la seva convivència en qualsevol lloc on tengui necessitat de viure, siguin quines siguin les persones amb qui convisqui.
