Hi ha un terrible paral·lelisme entre l’independentisme i l’actual debat sobre els busos copiats aquí del model londinenc que aquests dies fan propaganda de l’agnosticisme –no de l’ateisme com s’està dient, ja que no endebades l’eslògan conté la paraula “probablement” per dir que Déu no existeix. Només cal veure la polèmica que ha despertat la idea per obtenir la radiografia definitiva del feixisme fanàtic religiós, tot un exemple de com el botxí de segles posa el crit al cel fent-se passar per víctima així que aquesta s’atreveix a alçar un modest dit. I per cert que només cal veure que la polèmica ha sorgit a Espanya i no a Anglaterra, per adonar-se del tarannà democràtic d’un i altre país.
Però per si fos poc, per tal de desacreditar la iniciativa també hi ha l’inefable suport dels espavilats de sempre, els pastanagues opinants nostrats que creuen estar per sobre del bé i del mal. Són els que per sistema es miren les coses des de darrere la barrera amb posat ponderat de setciències. Al capdavall, ves per on, la seva opinió sempre, absolutament sempre, coincideix amb la que defensa els interessos de l’statu quo. Ho dic perquè un dels comentaris que s’ha estès és que la iniciativa agnòstica no té sentit perquè la religió, o pel contrari la manca de fe, és una qüestió íntima i per tant és absurd pretendre alterar aquesta mena de conviccions amb missatges externs. En fi, no sé sí riure o arrencar a plorar, perquè fa fins i tot vergonya haver de recordar a aquests savis que si hi ha res que sigui induït són precisament les sectes religioses. Encara més, no cal anar tan lluny: si hi ha res induït són les religions mateixes, enteses com a institucions amb els seus corresponents “ismes” –catolicisme, protestantisme, islamisme….–, i sigui dit amb condescendència, perquè un servidor no dubta que també aquestes religions institucionalitzades són de fet sectes. Cal recordar per exemple l’Opus Dei?
Només cal llegir el prudent –poruc?– “probablement” amb què es planteja l’eslògan, per entendre que denota capacitat de pensar, o sigui de dubtar, lluny de qualsevol dogmatisme, i per tant suggereix diàleg, i això si és que en aquest cas, tractant-se d’una qüestió de fe, ja sigui o no induïda, de diàleg n’hi ha d’haver cap. És clar que ben mirat cal ser comprensiu amb el fanatisme religiós. Tants anys fent propaganda a tort i a dret i resulta que l’enemic agnòstic, sempre tan amagat, ara va i s’apunta també a fer-se visible. Però poden estar ben tranquils, els creients. Als agnòstics i als ateus encara els falta molt i molt per aconseguir construir esglésies i catedrals, tan elevades que són el primer reclam que veiem molt abans d’arribar a qualsevol poble; encara els falta molt per fer-se veure com les torres dels campanars amb les seves creus al capdamunt, i per fer-se també sentir cada quart d’hora amb les seves campanes que ens recorden contínuament l’omnipresència religiosa. I és que ni tan sols una multinacional tan potent com McDonalds ha aconseguit amb la seva famosa i maternal “M” destacar tant en l’horitzó.
Aleshores cal preguntar-se per què, malgrat el poder que encara ostenten, les religions salten al coll al més mínim moviment dels descreguts. Només hi trobo una resposta: el seu poder, la seva força esdevé de fet feblesa en aguantar-se en la mentida. I en són conscients. Se saben gegants amb peus de fang. És el fang de la mentida interessada de poder i diner. Com en tants altres àmbits, és la vella historia de la humanitat. Els darrers anys d’Esquerra, posem per cas. Aquest partit tòtil o bé saquejador nou ric mort de gana que, en comptes d’actuar en conseqüència com a víctima d’un país ocupat, ha decidit comportar-se com a patètic subaltern del botxí, i amb pretextos victimistes.
––-
El divendres dia 23 de gener del 2009 va sortir a la venda Potser perquè érem nens (Amsterdam, Ara Llibres), la novel·la d’un servidor guanyadora del Premi Just M. Casero 2008.
