Al llarg dels treballs duts a terme en la comissió Pactes de Toledo, hem anat explicant el posicionament d’Esquerra quant a la reforma de les pensions que proposa el govern espanyol. En aquest sentit, hom pot trobar prou informació tant en els comunicats oficials d’Esquerra com en els blocs personals de Joan Ridao, Josep Ginesta i de mi mateix. Altrament, és coneguda també la posició republicana mantinguda, conjuntament amb IU-ICV, BNG i Nafarroa Bai, a través de vots particulars en aquells punts disconformes amb les tesis defensades pel Grup Socialista i recolzades per CiU i PNB, que s’han votat en el Ple del Congrés.
Iniciarem d’aquí a poc, quan el projecte del govern (del qual encara no en coneixem el contingut complet) arribi al parlament, el tràmit legislatiu. Es aleshores quan traduirem en esmenes les diferencies que mantenim. Dit en quatre paraules, serà el moment d’intentar aconseguir les modificacions de millora en el sistema que s’apunten en algunes recomanacions del Pacte de Toledo i, altrament, aturar-ne d’altres que, segons el nostre criteri, atempten contra l’equitat del sistema (prolongació de la vida laboral, increment del període de cotització per al càlcul de la prestació, etc.).
En conseqüència, res encara no està perdut, malgrat que, tot i les mobilitzacions, l’acord signat entre el govern i els sindicats CCOO i UGT fa pensar que, finalment, les propostes del govern tiraran endavant.
Aquest acord govern-sindicats, que respectem en la mesura que com a sindicats estan legitimats a actuar segons com consideren més profitós als treballadors, a parer nostre facilitarà l’aprovació parlamentària de l’endarreriment de l’edat legal de jubilació, és a dir la pèrdua d’un dret. Perquè 65 anys, més que l’edat legal de jubilació, és un dret conquerit i perdre’l visualitza (la punt de l’iceberg) la derrota davant de l’ofensiva global en contra del sistema públic. Altrament, desconeixem el contingut de l’acord global entre el govern i els sindicats CCOO i UGT que, segons que sembla, també afecta les polítiques actives de treball i la negociació col.lectiva.
Com en els anys trenta, en l’Esquerra Republicana de Catalunya d’avui, hi conviuen sensibilitats sindicals distintes. Entre la militància republicana i independentista hi ha companys i companyes afiliats als diferents sindicats de classe presents als PPCC: a UGT, a CCOO, a la Intersindical, a CGT… Tot plegat, no representa cap contradicció, ans al contrari visualitza l’adn antidogmàtic d’Esquerra, de partit polític obert a enriquir-se a partir de l’heterogeneïtat ideològica present en les classes populars i, alhora, ens permet contribuir al pensament i progrés social sense apriorismes.
Certament, gestionar aquesta diversitat genera sovint majors dificultats, atenent al fet que força vegades les posicions són, entre les forces sindicals, enfrontades. Puc donar fer d’aquestes dificultats en qüestions de tota mena relacionades amb posicionaments i actuacions del Grup parlamentari d’Esquerra al Congrés dels Diputats. Des d’afers estrictament laborals (acomiadaments a Seat, tancament de Pirelli, etc,), a qüestions relacionades amb el patrimoni sindical, passant per la idoneïtat o no d’iniciatives endegades o en posicionaments davant de lleis governamentals.
No sempre hem actuat amb el recolzament unànime de tots els sindicats, però mai no hem actuat sense buscar-ne la interlocució, bo i col•laborant-hi activament amb tots. Amb tot els sindicats de classe.
Això sí, sense renunciar a allò que considerem que ens escau en tot moment com a partit polític republicà, d’esquerres i independentista.
