“L’Esquerra que decideix”. No puc estar més d’acord amb l’eslògan d’Esquerra, tractant-se del partit que, efectivament, decideix ni que sigui no decidir o, si es vol, el partit que decideix fer el palangana, per no dir l’orinal on evacua l’espanyolisme del PSC-PSOE, emblema de la corrupció i especulació dretana més sagnant. Però bé, ja se sap que hi ha qui prefereix ser orinal de palau -ni que sigui el palau estranger que ens nega el nostre-, que construir-se el propi que, per cert, és el que en principi dóna raó fonamental de ser al partit abans dit republicà. Es comprèn, però, la preferència d’Esquerra: per poder construir-se el propi palau caldria servir per a alguna cosa.
Ara el senyor Carod renuncia a presentar-se a les eleccions a la Generalitat al·legant responsabilitat per a l’estabilitat del partit tot eliminant, segons diu, batalles internes. Lloable, la decisió, perquè certament aquests aspectes són sempre saludables a la vida. Fins i tot jo mateix de petit ho entenia quan pujava a la muntanya russa confiant que la cosa fos prou responsable, prou estable per no haver de patir un disgust. Era divertit sentir-se segur, ben estable en l’atracció de la inestabilitat. Però és clar, només dos minuts i com a divertiment. I és que es pot treballar perfectament per a l’estabilitat de la inestabilitat; es pot ser perfectament responsable de la pròpia irresponsabilitat. És exactament això el que ha procurat Carod amb la seva renúncia: garantir el rumb estable cap al daltabaix d’Esquerra.
La primera qüestió que m’assalta és el personalisme, l’egolatria que desvela el seu argument, atès que en allò fonamental, continuar lligats al PSC-PSOE, Carod i Puigcercós sempre han estat d’acord. Aleshores, què els separa? L’ego, naturalment. No hi ha res més que els separi, perquè també el càrrec i la nòmina els agermana. En definitiva, allò que els allunya és el que els impedeix treballar per al seu país, o sigui allò, recordem-ho, per al qual se’ls paga. Aleshores, per què se’ls permet continuar? No és aquesta renúncia de Carod una marejada de perdiu que en res afecta el rumb d’Esquerra? No és distreure la gent amb una qüestió estèril, merament personalista, que es vol fer passar per fonamental? És clar que suposo que allò fonamental per a ambdós personatges és ara mateix fer passar Carretero per un fatxa de dretes en comptes de per allò que és: un home preocupat per la llibertat del seu país i no per la llibertat que suposa disposar de la butxaca plena. Puigcercós titlla Carretero de ser de centre-dreta en el més pur estil demagog del PSC-PSOE (tot s’encomana), manipulant amb el llenguatge, repetint la mentida del llop fins a la sacietat en considerar la gent prou imbècil per empassar-se-la. Però d’aquesta gent cada cop en queda menys. El Titànic Esquerra s’enfonsa i els enemistats músics Puigcercós i Carod tenen en comú seguir tocant com si res. Qui són aquí els imbècils? Ben mirat, però, és just reconèixer que Esquerra no menteix en afirmar ser un partit que fa honor al seu nom. No se m’acut res més esquerranós que ser un zero a l’esquerra del PSC-PSOE.
La segona qüestió és el menyspreu que demostra Carod creient que amb la seva renúncia elimina les batalles internes. Perquè pel que es veu, per a ell el sector de Carretero -i de Bertran?- no compta. Per a ell tot Esquerra està d’acord amb el tripartit i, en conseqüència, la clatellada que s’endurà el partit a les properes eleccions tindrà a veure amb el mal causat per la gent no militant, com ara jo mateix, que ens encarreguem de desacreditar-lo. I fins i tot, si cal, per a ell l’ensulsiada tindrà a veure amb inefables invasions alienígenes que hauran desacreditat la fabulosa marxa triomfal d’Esquerra. Qualsevol cosa menys autocrítica. És la mateixa feblesa que afecta no només el seu ego sinó el sectarisme de tants militants, de base o no, d’aquest partit.
I per acabar, el més lamentable és comprovar que la renúncia de Carod suposa inevitablement aparèixer als mitjans, i ja se sap que davant l’opinió pública només compta, per bé o per mal, aquell qui es fa visible. I aquells que es fan visibles són d’una banda els qui menys necessitat en tenen, i de l’altra els qui més haurien de desaparèixer de l’ull públic. De moment, doncs, més Esquerra. De moment, més Espanya per a Catalunya.
