Atesos els exquisits recursos retòrics d’en Puigcercós, suposo que ha estat el cognom d’en Laporta el que li ha suggerit “obrir la porta” al president del Barça per entrar a Esquerra, veient que en Carretero se li anticipava. La idea és bona, llàstima que a l’esforçat Putxi se li presenta un seriós problema logístic. Imagina’t quin perill, obrir la porta de Calàbria en un moment en què està tocant el dos del partit fins i tot el servei de neteja. Imagina’t quina allau de gent travessant la porta. Una imprudència letal, la idea d’obrir-la. Jo recomanaria a en Laporta que si li cau un test al cap i es decideix a acostar-se a Esquerra, que sàpiga que d’entrada li serà impossible i perillós entrar a la seu del partit pel tap que es formarà a la porta així que s’obri. Abans d’entrar, farà bé d’apartar-se a un costat i esperar que hagi sortit en desbandada la turba militant. És clar que millor que això serà recomanar a en Puigcercós que el faci passar per la porta del darrere, i així evitarà la fuga de la militància i en Laporta podrà entrar tranquil·lament a la seu d’aquest partit espanyolista que vota al Parlament en contra del dret a l’autodeterminació, i s’alia amb un partit que dóna suport a la manifestació de falangistes mentre calla per la il·legalizació d’una consulta per la llibertat en un ajuntament.
Per sort, res d’això no passarà. Joan Laporta és un home massa llest per no saber distingir un gall de mantega d’algú veritablement ferm com és Joan Carretero. Laporta sap que el pit inflat i la cresta de Puigcercós no és més que façana; el succedani de la feblesa d’algú amb un enorme complex d’inferioritat que es veu obligat a compensar-lo aspirant al poder —ni que sigui lacai— peti qui peti, o sigui tallant tots els caps que li facin ombra. És la vella història dels dictadors, grans o petits; és la vella història dels mediocres. Igual que no veureu mai vegetació a prop d’un eucaliptus, mai no veureu ningú elevat al costat d’un mediocre, perquè aquest el decapitarà a l’acte. Per això distingireu sempre un líder mediocre per la quantitat de mediocres que l’envolten. De fet, paradoxalment el líder és el petit mediocre, i els grans mediocres són els seus llepaculs. A en Puigcercós sempre li hauria de quedar el consol d’estar per sota en mediocritat dels seus acòlits. Per cert que aquest és, no cal dir-ho, el consol del mediocre.
Més enllà d’això, i al fil d’aquesta evidència, no té cap sentit el complex de superioritat dels catalans respecte d’Espanya, a banda que resulta patètic. Mentre permetem la nostra subordinació a un mediocre com Zapatero i a un Estat de caverna com l’espanyol, els catalans demostrarem superar en mediocritat als espanyols. O no? Doncs menys riure, menys sectarisme autocomplaent i més treballar per la independència per demostrar de veritat el contrari.
