No m’agrada el discurs espanyolista de Gabriel Rufián al Congreso español, escarnint el PSOE per permetre fer president el feixista dretà Rajoy, amb ironia burleta que no fa més que exhibir superioritat moral. No m’agrada el comportament espanyol de Rufián mostrant preocupació pels afers polítics espanyols com faria qualsevol espanyol, mentre el xicot no mostra el mateix interès per la mateixa mena d’afers polítics francesos o búlgars o xinesos, i això mentre que alhora ell i el seu partit es fan dir independentistes catalans. No m’agraden els independentistes catalans alliçonadors amb els afers de l’ocupant, preocupats per arreglar la política del veí del qual diuen voler-se alliberar, d’aquí a vuit mesos i, per si fos poc, alliçonant-lo a casa seva. No m’agrada el catalanisme processista de Rufián i el seu partit perquè sóc independentista. No m’agraden els discursos autonomistes de Rufián perquè provoquen orgasmes de cofoisme entre els catalans, majoritàriament processistes, i a mi res que satisfaci els catalans processistes no em pot satisfer, ans al contrari, la seva estúpida i mesquina covardia em provoca sempre nàusees i després no esmorzo, no dino, no sopo, no menjo, vaja, i això no és bo per a la meva salut. Res del que els catalans aplaudeixin no em pot agradar perquè sempre anirà contra la independència, o sigui la seva llibertat que és la meva. No m’agrada el suposat coratge de Rufián parlant sense embuts sobre els afers podrits espanyols perquè en fer-ho està apuntant-los el diagnòstic, i no crec que la millor manera de desfer-se de l’enemic sigui solucionant-li els seus problemes. No m’agrada la idea cretina que la denúncia de Rufián dels afers espanyols genera nous independentistes, perquè d’una banda l’espanyolisme a casa nostra no necessita de les paraules de ningú, només li cal comprovar els fets, si tingués voluntat de fer-ho, a través de la mateixa força de la realitat espanyola, i perquè d’altra banda la majoria dels ja convençuts resulta que curiosament són processistes, no pas independentistes, i per tant aquesta mena de denúncies lluny d’empènyer-los cap a l’independentisme els continua nodrint de munició victimista, o sigui processista, o sigui catalanista, o sigui espanyolista autonòmica. D’això es tracta. No m’agraden els discursos d’en Rufián perquè sota la seva aparença de coratge i assertivitat no només són inofensius i covards sinó que posen de manifest la covardia del poble català que els aplaudeix com un fet excepcional en tant que ell, Rufián, suposadament fa allò que ells, els catalans, són incapaços de dir o de fer, cosa que demostra fins on són capaços d’arribar per aconseguir la independència: enlloc. És la patètica reacció del presoner amb irreductible ànima d’esclau, exultant perquè per una vegada creu que marca un gol al seu guardià i ho celebra com una victòria, cosa que revela justament que no té cap intenció de guanyar. Alliberar-se de la presó espanyola? El gruix dels catalans ni concep la idea d’abandonar-la realment, d’abandonar la submissió. Però és que resulta que Rufián és igual d’inofensiu que el poble que l’aplaudeix, com un lleó que té la gàbia oberta però sense escapar-ne es limita a brogir. D’aquí la covardia del personatge xulesc. L’objectiu és no anar més enllà d’incomodar momentàniament els espanyols de cara a la galeria processista catalana, no pas acabar violant de facto l’ordre violador espanyol. Rufián dispara amb una arma de fogueig. En realitat actua i es mou en una zona de perfecte confort a casa de l’enemic. Molt soroll per a no res. Els focs artificials de gos petaner que tant agraden als catalans. D’aquí la tranquil·litat dels partits espanyols, més enllà de l’ofensa momentània al seu orgull, davant d’aquesta actitud fatxenda catalana però que al capdavall es desfà com una bombolla de sabó perquè no té altre objectiu que anar bordant, perquè mentre es borda no es mossega. Rufián es limita absurdament per a l’independentisme a descriure a casa del veí la realitat del veí. Rufián i el seu partit no pretenen transgredir res, i justament per això fan veure que ho transgredeixen tot a còpia de simples descripcions de denúncia, per justes, certes i contundents que siguin.
Per si fos poc, mentre Rufián s’acarnissa, sense en realitat arriscar res, contra el PSOE per partit fals d’esquerres, oblida que el seu partit, Esquerra, va fer president al delegat espanyol a Catalunya dels falsos esquerrans espanyols, el delegat Montilla, i per dos cops; mentre Rufián titlla el PSOE de corrupte, oblida que com a polític català mirar d’arreglar Espanya condemnant els seus partits és una forma, i la més criminal, de corrupció, en ser la cortina de fum que el desvia de l’objectiu pel qual diu estar en política, o sigui fer la independència, treballar per la llibertat del poble que diu representar. Quan Rufián afirma davant d’un socialista espanyol “a diferència de vostè, jo dic i faig allò pel qual els catalans m’han votat”, no menteix; efectivament, els catalans l’han votat per practicar el processisme, no pas per fer la independència. Però quan Rufián acusa el PSOE de trair la seva originària ideologia d’esquerres investint ara Rajoy, oblida d’una banda que no hi pot haver alliberament social sense l’alliberament nacional que ell obstaculitza amb el seu processisme vacu d’orador vehement a Espanya, i de l’altra no sap que jo conec un personatge del puny esquerre alçat que, així que el van investir regidor del meu poble per Esquerra fa uns anys, va córrer a comprar-se un xalet amb piscina en una zona residencial. No devia ser l’únic, oi?
Rufián, amb els seus discursos a Espanya no està violant cap llei espanyola, en tot cas el contrari, més aviat ajudaria a democratitzar amb les seves denúncies una Espanya d’altra banda idemocratitzable. Però aquí d’això es tracta, de distreure el personal català amb posades en escena tan espectaculars com ineficaces, buides d’objectiu independentista i plenes d’objectiu processista. I tan buit és l’objectiu independentista d’Esquerra que, al final de cada actuació, l’home, el compañero Rufián, acostuma a atansar la mà a Podemos, el partit espanyol, o sigui espanyolista, que quan està de bon humor parla de pactar un referèndum acordat entre Catalunya i Espanya per al 3016 mentre, per no avorrir-se, té per objectiu desbancar el PSOE per substituir-lo. Deu ser per això que ara Esquerra s’acarnissa cofoiament amb el PSOE. Al capdavall, per poder continuar marejant eternament la perdiu, per al processisme en aquest cas anomenat d’esquerres res millor que convertir-se en la marca blanca de Podemos amb la comèdia de les esquerres amigues espanyoles, aquelles amigues de la pastanaga de l’Espanya reformable possible. Deuen voler-la reformar en els vuit mesos que queden per, segons, ells , proclamar la República catalana. Curiosos, els elements. Esquerra? Vividors indecents processistes. Políticament, tontos útils. Catalans.
