En un país normal, és a dir, d’arrel anglo-saxona, tindríem tres opcions polítiques. Passa, però, que el meu país s’entesta en ser tot el contrari. Jo, tanmateix, insisteixo. Sóc tossut de mena; i molt pesat. A les urnes, votaríem, majoritàriament, entre Esquerra (Labour), Convergència (LibDem) i Unió (Torie).
A dia d’avui, pel flanc del centre-dreta, el país s’esta normalitzant: hem passat del bipartidisme hegemònic de PSOE-CIU a una CiU municipalment hegemònica. Això no obstant, el PP perpetua la marca espanyola en l’imaginari català i PxC entra amb força perquè s’ha permès la seva existència, atès que no se li ha aplicat la Ley de Partidos (LO 6/2002, de 27 de junio): hem suat tinta perquè Bildu pogués concórrer aquest 22-M, bo i acceptant el règim democràtic de llibertats de l’Estat espanyol (sic) i havent fregat el pal del Tribunal Suprem; però no barrem el pas a un partit que atempta contra els immigrants i, en essència, contra els nous catalans, ja que justifica, de forma reiterada i greu, el racisme i la xenofòbia. Això és Espanya, estimats.
En aquesta tessitura, analitzem, a grans trets, les Eleccions Municipals pel flanc del centre-esquerre, on tot és caos i dispersió: pel PSOE, cau Barcelona i la Diputació d’aquesta circumscripció; per Esquerra, manté un bon nombre ufanós de regidors, però perd clamorosament la representació als plens de les capitals de comarca i ciutats importants; per ICV, es consolida i fins i tot augmenta; i, per cloure, la CUP, multiplica per cinc el seus càrrecs electes. Quin panorama, oi? Renyit, renyit.
Recapitulant: he dit que sóc tossut de mena; i molt pesat. Convergència (LibDem) la tenim encarrilada, cap a la normalitat; aparent, esclar. D’Unió (Torie), en parlem tot seguit. Ara, si us sembla, parlem d’Esquerra (el Labour que li manca al país i que Esquerra ha volgut -però no pogut- esdevenir). I és que Esquerra és l’únic partit que el conflicte no l’uneix, sinó que l’atomitza. El problema ja no és haver perdut les sigles R i C pel camí; potser el seu problema rau en els seus membres, que definitivament s’han fet propietaris tant del tot com del no-res, després d’haver esporgat massa l’arbre. Recordem que ERC va néixer el 1931, fruit d’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L’Opinió. Això, temo que ho sabem tots. El que no sabem tots és que la Guerra Civil va desvertebrar l’ADN d’aquest partit i va escapçar la corretja de transmissió amb les noves generacions. Va ser el partit que més efectius va perdre. UDC, nascuda paral•lelament a ERC, no estava al Govern i sí que va poder subsistir durant el franquisme i arribar fins a dia d’avui: Josep Maria Vila d’Abadal, Alcalde de Vic, l’exemple més evident. I que UDC caigués en les urpes de Duran i Lleida és el mateix que ERC hagi caigut en les grapes de Puigcercós. Es tracta de dues persones que no han nascut en el paisatge netament demòcrata-cristià ni republicà de llavors i per això la miopia política que pateixen. Però cenyim-nos amb Esquerra, que és el que em preocupa; Unió és, malauradament, un paradigma digne d’escatir pels designis divins contra una biologia que encara té corda per estona. Ho lamento, amics meus d’El Matí.
Esquerra, en efecte, és un partit que no pot bufar les espelmes dels seus 80 anys d’història amb el cap ben alt -o a espatlles de gegant, com han gosat dir els seus dirigents- perquè ha perdut la seva raó de ser: al no conservar la gènesi, només romanen els prototips del Partit Republicà Català i les escorrialles de Nacionalistes d’Esquerres, Catalunya Lliure i derivats que van incloure’s a ERC vora els anys vuitanta i principis dels noranta. Esquerra és un partit que a ple segle XXI segueix el patró de Lluís Companys; polític que, deixant de banda per un instant que cada 15 d’octubre condemnarem l’assassinat del nostre President de la Generalitat per Franco, va ser el seu tarannà, sobretot, el motiu pel qual no es deixés distribuir el lideratge d’aquella època; que li ho expliquin, si no, a Heribert Barrera, patriota, primer; i ex-President del Parlament de Catalunya i ex-President d’ERC, després.
L’actual Esquerra, per tant, respon a aquesta actitud, que no ha tolerat la discrepància ni ha sabut revaloritzar-la, sinó devaluar-la i arribar-la a estigmatitzar. Esquerra ha estat viciada pel sistema. S’ha deixat estimar massa sense saber què volia fer amb el seu patrimoni; immerescut i desaprofitat, vist amb els anys. Que tothom tanqui files al voltant d’Oriol Junqueras és positiu: es flirtejarà amb l’unitat perduda. Però el problema seguirà sense resoldre’s. Parlo d’aquell nus gordià que no hi ha manera de desllorigar-se. Perquè Puigcercós seguirà sent el cap de llista de la formació republicana pels comicis nacionals del proper 2014; i, a propòsit, Anna Simó timonejarà aquesta pretesa unitat interna amb la voluntat de seguir entronitzant el problema. I dic problema perquè es copia el model del PSC (el PSOE amb un catalanisme dubtós, vaja): Isidre Molas (un President sense atributs directius, de caire figuratiu, testimonial) i José Montilla (que s’escuda amb Miquel Iceta com a minyona que passa el plomall entre les files socialistes mentre ell prepara la seva carrera a la presidència de la Generalitat, tot i ser el Primer Secretari). Com dic, el deix socialista s’ha immiscit en el fer republicà. Heus ací, el problema…
L’independentisme, mentrestant, ja no és exclusiu d’Esquerra. La nació, com he dit al principi, s’està normalitzant pel flanc del centre-dreta. Tant a Convergència com a Unió hi ha independentistes; no em correspon, avui, dir si són -o no- de moqueta parlamentària: argüeixen que encara no ho veuen prou clar com perquè defensem la independència a capa i espasa. En fi. Per altra banda, la CUP es consolida com l’esquerra independentista ortodoxa i Esquerra es debat en conjuminar l’heterodòxia del flanc centre-esquerre.
I, finalment, Solidaritat Catalana per la Independència, l’independentisme que prioritza l’eix nacional per damunt de qualsevol vector dret o esquerre en l’eix social. SI s’aferra a la consciència de país, a la de corcons que espavilen els independentistes porucs, tartamuts, i que perden el pols, tant de la dreta com de l’esquerra. Em deixo a Reagrupament.cat, que falta saber què decidiran aquest juny: dissolució o continuació; i jo accepto qualsevol porra vostra. I, com no, Democràcia Catalana; bé, siguem curosos, Joan Laporta, que ell és el partit: mig diputat, mig regidor.
I si recapitulem, observem, en efecte, que aquest país no amortitza als seus líders, perquè els devora en nom de la puresa, de l’independentisme explícit. Si les aventures unipersonals acaben sent un fracàs total, la única vacuna possible és l’horitzontalitat d’acció, la qual, sens dubte, barra el pas als mal anomenats Messies. Repesco el que he esmentat anteriorment: ens cal un lideratge distribuït entre persones capaces, preparades; ser proclius en generar patums innecessàries, ho deixem per a l’enciclopèdia independentista.
Les demandes de la societat perquè la ciutadania recuperi els lligams amb la democràcia són tres: llistes obertes, primàries internes als partits i participació directa i indirecta entre els partits i l’electorat, per tal que es fiscalitzi el dia a dia en lloc d’haver de concórrer tan sols a les urnes cada quatre anys.
Una patacada electoral hauria de replantejar, ja no on posem la tauleta de nit, sinó que més aviat caldria que tiréssim la casa a terra i tornéssim a cimentar uns nous fonaments. Alguns s’encaparren en repensar. Repensar està molt bé si abans s’ha pensat prou com per tornar a pensar. No és el cas. Refundar és la paraula quan el ferro s’ha rovellat, quan l’acer ha deixat de ser inoxidable. Tornar a l’origen és el més revolucionari. Sempre. Valgui, això, per Esquerra, i per Democràcia Catalana, i també Reagrupament.cat.
