Cal felicitar Esquerra per estalviar-nos l’esperança, perquè l’esperança és perillosa quan no hi ha motiu perquè n’hi hagi, i quan no n’hi ha i malgrat tot es manté, qui la manté passa directament d’esperançat a idiota. Val a dir que, amb l’aprovació del finançament, Esquerra ha estat coherent en dos sentits. D’una banda ens ha deixat clar el seu unionisme espanyol, i de l’altra ha demostrat la seva coherència apostant pel trencament de l’ambigüitat de què tant ha acusat sempre –i amb raó– CiU. Perquè ara les coses queden del tot clares. Aquesta decisió, aplicada en qualsevol moment històric de l’ocupació que patim, hauria estat igualment greu, però quan s’aplica en un moment com l’actual, en què aquesta ocupació està tenint efectes devastadors per al país, suposa un alleujament, ni que sigui trist. Perquè almenys ara ja sabem amb certesa la resposta definitiva: que el país se’n va a la merda. No cal, doncs, fer-se mala sang com fins ara amb l’ambigüitat; no cal perdre el temps amb falses esperances. Això sempre s’agraeix, si més no per a la psique del poble conscient.
Sempre ha estat fàcil manipular l’opinió pública, fent que la seva atenció se centri lluny d’on realment crema el foc. Això ha passat aquests dies als mitjans, on Esquerra no ha parat de parlar de xifres, com si aquesta fos la qüestió; com si l’independentisme de veritat no tingués clar que tota negociació amb Espanya està abocada al fracàs per a les aspiracions catalanes. Les fal·làcies trileres que ens ha regalat en aquest sentit, naturalment no han pogut entabanar la gent de Reagrupament, que en cap moment no ha perdut de vista quin és no només l’objectiu de tot independentista, sinó la manera bàsica d’entendre el mitjà per assolir-lo, i que no és altre que transgredir les regles espanyoles, com no pot ser altrament. Algú s’imagina un pres al·legant no poder escapar de la garjola perquè va contra les normes de la garjola? Oi que faria riure? Bé, doncs aquesta ridiculesa és la que ha al·legat sense vergonya Esquerra aquests dies sobre el nostre dret a decidir. I encara el senyor Puigcercós surt i ens repeteix que Esquerra és una formació independentista, justificant la seva acció en la paraula mateixa i no en l’acció, en els fets que no es produeixen i l’haurien de justificar. Goebbelià, el xicot.
Esquerra ens ha parlat de xifres i, per tant, ha demostrat entossudir-se a seguir jugant dins les regles de joc espanyoles. Esquerra ha situat el discurs en un terreny en què, com a formació suposadament independentista, no hauria mai d’entrar. Atès que hi ha entrat, en conseqüència queda clar que aquest partit de panxacontents carronyaires no té cap interès a treballar per la independència i en canvi en té molt per treballar per la nòmina dels seus càrrecs. I de res serveix a aquestes altures de la pel·lícula l’argument enganya-babaus que la independència s’assoleix pas a pas i gradualment, perquè això és com no dir res, només són paraules buides de contingut que sonen, això sí, assenyades, i per això es pronuncien amb tanta facilitat, com una molla que es dispara contra els suposats eixelebrats de la via ràpida. Però la qüestió no rau en la velocitat, sinó que simplement encara és hora que algú ens expliqui en què consisteix concretament aquesta gradualitat, que sempre semblarà justificar-se eternament ni que sigui, tal com es practica, sense cap fonament. Per poc que ho analitzem, aquest pretès pas a pas que passa per seguir insistint amb el veí el cert és que, lluny de refredar les nostres relacions amb l’Estat Espanyol, ens hi lliguen encara més. La d’Esquerra seria, doncs, la gradualitat cap al no-res més benèvol si no fos que ens mena cap a l’altra accepció, més tràgica d’aquest no-res: la nostra desaparició com a poble. Per evitar-ho, ara mateix només disposem d’una eina seriosa, i ho és d’entrada perquè parteix d’un aspecte tan fonamental com oblidat a còpia d’ignorar-lo: l’honradesa, que és de fet, juntament amb la lucidesa, l’únic que ens pot fer renéixer l’esperança castrada. Aquesta eina es diu Reagrupament.
