Ningú no sap com serà la Catalunya postcrisi. Però la volem més justa, culta i lliure, la qual cosa obliga a aturar el desballestament de l’estat del benestar que dualitzaria la societat i frenaria l’acumulació de forces en favor del Dret a Decidir, obliga a regenerar un sistema democràtic escleròtic, de valors cívics tan fràgils com fraudulenta va ser la Transició, que normalitza la corrupció i fa que tots els polítics siguin percebuts d’igual manera. I, finalment, obliga a enllestir la victòria ideològica de l’espoli fiscal per tal de convertir-la en victòria política i poder garantir la viabilitat econòmica del país.
Objectius urgents davant del deteriorament de la societat (des de l’increment de l’exclusió, l’avenç de la xenofòbia i l’espanyolisme, fins a la incertesa de continuar sent un país industrial, tot passant per l’escac als serveis públics, a les pensions i als drets laborals), raó per la qual toca repensar-nos.
Esquerra ha estat clau per empeltar sobiranisme en les forces polítiques catalanistes, en les quals ara la contradicció entre autonomistes/federalistes i independentistes creix, fou determinant per endegar el procés estatutari i set anys de governs socialdemòcrates. En la conjuntura actual, convé, doncs, reblar el clau de l’estratègia de l’esquerra nacional aplicada fins ara, bo i defugint la temptació de recloure’ns a la cleda independentista. Just perquè ara hi ha més sobiranistes arreu (i més partits independentistes), Esquerra podrà especialitzar-se a donar resposta als tres objectius abans esmentats. Cal, doncs, prioritzar: oposició al govern de CiU segrestat pel neoliberalisme; refer ponts amb la gent decebuda; articular-nos millor amb les organitzacions socials i partits d’esquerra, i arrossegar les altres potes del catalanisme en el govern o a l’oposició (encara massa poruc i/o “espanyolitzat”) a plantejar un plebiscit i un conflicte amb l’administració espanyola pel Concert Econòmic en aquesta legislatura (que obre camí a futures noves consultes).
Esquerra té prou capital per encarar-ho: esquerranisme suficient, republicanisme adient per abanderar la regeneració del sistema i l’assoliment de nous drets, independentisme madur, basat en el patriotisme social que tant encertadament encunyà Carod-Rovira. I recuperar l’esperit de rebel·lia que convertia els republicans en el referent ètic i èpic del catalanisme (on és la campanya per la insubmissió fiscal?).
Aquest és el debat. I com que esdevé secundari parlar de noms de candidats vull deixar clar que jo no he donat suport a cap nom, contràriament al que afirmava en aquest mateix diari Toni Aira. La prioritat, tenint en compte la magnitud dels reptes que es presenten, no ha de ser buscar el nom d’un nou president, sinó el debat de les idees, així com la viabilitat de llur aplicació. De persones preparades per tirar-lo endavant n’hi ha a Esquerra, no em preocupa si es dirà Ridao, Junqueras, Simó o serà qualsevol altre militant prou qualificat i abnegat per tibar del carro com ha estat Joan Puigcercós.
Article publicat a l’Avui i el Punt en la seva edició de dijous 2 de juny de 2011.
