Sembla mentida, però no hi ha imbecil·litat, per més sensacional que sigui i en qualsevol àmbit de la vida, sense que indefectiblement compti al darrere amb la seva incondicional colla de defensors. Mai no falla, aquesta és una curiosa constant que observo de fa anys. Amb tot, no per això deixa d’admirar-me –i d’esgarrifar-me– cada vegada que se’m demostra, i si em passa és perquè una de les característiques de la imbecil·litat és la capacitat de desconcertar i, doncs, de sorprendre la seva víctima.
Sense ànim exhaustiu, diré que la imbecil·litat pot engendrar-se en el si de l’individu o pot ser induïda. És aquest darrer cas el que ara m’interessa analitzar, i ho faré, com pertoca, posant l’exemple de la inducció en política. Cal dir que dintre d’aquest àmbit podem trobar el talòs destraler, que demostra ostentosament la seva trista condició, i d’altra banda trobem el talòs format, aquell que dissimula amb una retòrica aparentment elevada la seva condició. Essencialment, però, entre els dos tipus no hi ha cap diferència, i naturalment tenen en comú un factor clau: no s’adonen que són talosos, altrament deixarien automàticament de ser-ho.
No cal dir que el més interessant és el talòs disfressat de savi. Per entendre’ns ràpidament, és aquell que acusa Carretero i els seus defensors de submarins de CiU i ho fa amb un discurs treballat, encara que sigui al servei de la més absoluta imbecil·litat, que aquí inclou la desqualificació i l’insult gratuït. Que aixequi el dit un sol partidari de Reagrupament no s’hagi sentit desconcertat quan se l’ha acusat d’estar defensant CiU. Personalment, he de dir que el meu desconcert ha estat tal, que només m’he començat a recuperar un cop he fet memòria i per fi he aconseguit recordar les sigles d’un partit, CiU, l’existència del qual només recordo quan miro el Polònia. Ep, i no és que després, un cop refet, me’n sàpiga avenir. En absolut. De fet, en reflexionar sobre l’acusació corro el risc seriós de patir una trombosi cerebral. Perquè si no ho entenc malament, resulta que els partidaris de l’oficialisme d’Esquerra acusen Reagrupament de ser dretans abans que tinguin l’oportunitat de demostrar-ho governant, alhora que opten pel continuisme dretà que suposa anar agafats de la mà del PSC-PSOE, és a dir d’Espanya, país del qual, com a independentistes que es defineixen, es volen independitzar, potser per no haver de patir més l’espanyolisme anomenat socialista amb qui curiosament s’alien, i que ens esclafa com tothom sap passant-se pel voraviu la política d’esquerres que com a tal hauria de tenir com a premissa fonamental la llibertat dels pobles. Noi, cal tenir molta barra… o ser molt talòs. I em temo que aquest és el cas. Però el talòs savi està per sobre d’això i més, fins i tot de la sagnia de vots que pateix dia rere dia el seu partit. No hi fa res, ell és un personatge sorprenent, talment com un mag. Fins al punt que, tatxan…!, en comptes de veure’m convertit tot d’una en conill, em converteix en convergent, i és clar, com tot bon mag, no m’explica quin és el truc i em quedo amb un pam de nas davant de tanta inversemblança.
Però ves per on, jo trobo que si hi ha algú que està fent fregar les mans a CiU és justament el continuisme oficial actual d’Esquerra, encarnat pel senyor Puigcercós. Perquè només un talòs integral pot ignorar que la davallada brutal de vots que està guanyant-se el seu partit no fa més que enfortir CiU, un partit que si hi ha res que temi és justament un possible canvi de rumb radical d’Esquerra fins a convertir-se de nou en ERC de la mà de Carretero. De manera que deu ser perquè el savi talòs és un convergent i se n’avergonyeix, que acusa la gent de Reagrupament del seu propi problema. O deu ser perquè és un incondicional del PSC-PSOE atès que, com a talòs excepcional, s’empassa les consignes d’aquest partit espanyolista de desacreditar Reagrupament acusant-lo de convergent, maquinades a fi de sobreviure a la Generalitat i seguir espanyolitzant amb l’incombustible suport dels oficialistes d’Esquerra. Ai, senyor… Per un dia m’agradaria ficar-me en el cervellet del talòs savi per poder comprovar què li passa pels seus circuits. Però no. M’avorriria. Perquè no hi passa res, absolutament res.
