En els anys crepusculars de la presidència Mitterrand un dels seus ministres, després d’una inacabable i poc fructífera ronda de negociacions a la Unió Europea, va comentar exasperat que els europeus són americans que no van agafar el vaixell.
Potser això expliqui la diferente actitud d’ambdós que ens recorda ‘The Economist’ com l’esperit nadalenc, de Lloyd Christmas exactament, protagonista del clàssic ‘Dos tontos muy tontos’, que, enamorat, preguntava a una bella i rica hereva quines eren les oportunitats d’acabar plegats. La resposta va ser ‘No moltes’, i la nova pregunta ‘ Com una entre cent?’ la va respondre la inalcançable amb ‘més bé, d’una entre un milió’. La conclusió lògica i inatacable de Christmas va ser ‘Així que reconeixes que tinc una oportunidad.”
És la pregunta americana, per què no?, davant de la mesurada europea, per qué?. No és estranya la diferència, si es pensa que les últimes ocasions que Europa s’ha preguntat per què no? les respostas van ser el feixisme, el comunisme i el genocidi. El somni de la raó va produir monstres, i a la seva ombra van crèixer els sinistres reaccionaris del franquisme, tant vigents a la vida espanyola, inclòs el Tribunal Constitucional.
No és, malgrat tot, una fatalitat europea oscil·lar entre la ignomínia i la paràlisi, està al nostre abast i actuar como si haguéssim agafat el vaixell que mai vam agafar. Depen de nosaltres preguntar-nos; per què no? i aleshores tot és possible, fins i tot el millor. Fins i tot la independència.
