Espanya viurà en la inestabilitat mentre duri el procés

Espanya se’n torna a anar a eleccions, excepte un inversemblant miracle. El rei ha conclòs aquesta nit que no hi ha cap líder amb prou suports per ser proclamat candidat a president després de dos dies de converses. Així, el 23 de setembre es confirmarà allò ara ja inevitable: els espanyols hauran de tornar a votar el 10 de novembre, en la quarta elecció en els mateixos anys. Es culpen entre ells, es continuen discutint, i no en treuen l’aigua clara. Però es prou evident: l’Estat viurà en la inestabilitat durant tants anys com duri el procés. És la clau de volta de tot plegat. Tenen la crisi constitucional més gran en 40 anys, no saben com arreglar-la, i com que no tenen propostes reals i factibles per poder-hi posar remei, són incapaços de cooperar. Albert Rivera posava la negativa a indultar els presos polítics com una de les condicions sine qua non per abstenir-se en una investidura socialista, i també exigia el 155. Sánchez ha respost avui que “no vacil.larà” si ha d’aplicar la suspensió de la Generalitat si cal, un compromís que no li ha semblat suficient a Rivera. Ciutadans podria estar governant amb Sánchez, però el radicalisme dels ‘naranjitos’ amb el procés ho ha fet impossible. Podemos podria estar ara també governant amb els socialistes, però Sánchez no vol sentir a parlar ni en pintura de col.legues de govern pro-referèndum o fins i tot amb simpaties cap a la independència. Fins i tot en un país normal socialistes i PP es podrien entendre en cas de bloqueig. Tampoc és el cas. Les dretes podrien haver sumat si la radicalització de l’antiindependentisme no hagués creat el monstre de Vox. La Llei d’Hondt no hagués penalitzat tant la dreta. Fins i tot en una altra època els partits catalans haurien jugat de frontissa.