A veure…anem a pams. Per fer-ho més fàcil, em permetré seguir el fil del seu darrer comentari.
El Sr.Plaza diu que no comparteix, en bona part, les meves conviccions. Permeti’ que en dubti. Pel que sé de vostè i pel què m’ha semblat entendre de diversos comentaris al meu bloc i en d’altres, a mi em fa l’efecte que compartim moltes més coses que no pas en discrepem. Fins i tot el l’àmbit més íntim de les conviccions.
Vostè diu que la síntesi de la convivència rau en el respecte però dubta que jo pensi el mateix. Doncs no ho dubti, jo també ho crec fermament i em puc referir a un munt d’escrits meus que avalen aquesta afirmació. En el darrer de tots, recentment publicat a El Punt sota el títol irònic de Artiguistan ,en parlo. No li explicaré ara els meus esforços d’anys i panys en aquesta sensibilitat, seria massa llarg i, segurament, sobrer.
Sí, te tota la raó: El respecte és la base de la convivència. Però sap què passa, que perquè això sigui així, cal que sigui mutu. Si no, no val, és trampa.
I sap quina és la principal falta de respecte que es pot tenir? La negació de l’altre.
Imagini’s per un moment que a vostè no el reconeixen ni com a actor ni tan sols com a subjecte. Que el neguen en la seva essència. Com ha de reaccionar? Amb respecte?
Em diu que jo estimo lliurement que tot allò que signifiqui Espanya no és mereixedor del mínim respecte. N’està segur que dic això? També he dit (i vostè no en fa referència) que: “El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.”
És clar, perquè és des d’aquest símbols que em neguen l’essència, comprèn. És des d’aquest símbols que em falten al respecte. És des d’aquest símbols que avorten qualsevol esforç benintencionat de convivència.
Arribats a aquest punt, li suggereixo la lectura d’aquest escrit meu, fet fa uns anys, en el que intento explicar una mica el meu punt de vista sobre Espanya.
El comentari sobre el meu sentit democràtic el trobo desafortunat i fora de lloc però no li ho tinc en compte. A mi també se m’escalfen la boca i la ploma i, de vegades, les etzibo pel broc gros.
Sobre el guanyar i el vèncer també li dono la raó i també n’he escrit d’això en un article antic que intitulava “Vèncer o convèncer”, que pel seu títol ja s’expressa per on va.
I, és clar, l’acceptació del mestissatge en la construcció del futur és la clau de l’èxit. N’estic plenament convençut. Catalunya és terra de pas i s’ha anat construint a base de mestissatges ètnics, culturals i de tota mena durant segles. És un dels nostres grans patrimonis. Però de cap manera és admissible que aquest mestissatge es sobreposi a una realitat prèvia substituint-la per una altra de forana, imposada de forma intencionada, de vegades per les armes, d’altres per la demografia, d’altres per la política. Això no pot ser. Aquesta política de substitució per imposició té, tan en sociologia com en política, una terminologia molt concreta. En les darreres eleccions generals, jo vaig ser candidat comarcal a les llistes del Congrés de Diputats. Ocupava modestament un dels darrers llocs de la llista, però vaig tenir el privilegi de fer un míting al teatre del Círcol Catòlic. Hi vaig parlar d’aquestes coses i ho pot comprovar aquí (1ª part) i aquí (2ª part) .
I pel què fa als meus escrits, on diu que hi miri de descobrir elements de convicció… , home, Sr. Plaza, no em sigui ingenu! La intenció d’aquest post meu no era la de convèncer ningú. No sempre que escric miro de convèncer. De vegades, simplement expresso un sentiment. En aquest cas, de ràbia i d’impotència davant una situació secular que m’indigna. I tornem al respecte perquè d’això es tracta.
Jo no sento odi ni per Espanya ni pels espanyols. Tinc bons amics i familiars espanyols a qui m’estimo de tot cor i, com pot comprendre, no els vull res de mal. Ara bé, aquesta Espanya imposada, aquesta Espanya unitària, aquesta Espanya monolítica i intolerant no és ni pot ser mai la meva Espanya. Hi hauria hagut un temps en que potser hauria volgut imaginar-me que era possible una Espanya diferent, però la transició, amb les seves renúncies transcendentals i les concessions irrecuperables que va comportar, em van obrir definitivament els ulls. Amb Espanya no hi ha res a fer! A les proves em remeto i a la lectura dels fets d’aquests darrers trenta anys per corroborar el què li dic. Encara avui hem de seguir lluitant als tribunals per unes lleis que poden ser interpretades a la restrictiva. Encara avui hem de seguir barallant-nos per exigir el compliment d’uns pactes incomplerts, que se salten el mandat d’una llei orgànica, com són els del finançament. Encara avui hem de sentir com arreu d’aquesta Espanya som blasmats i tractats de pidolaires facinerosos i insolidaris. Encara avui hem d’empassar-nos la bilis de la imposició per llei i per nassos d’una llengua que no ens és pròpia. Encara avui som negats, una i altra vegada, amb sarcasme i insolència, com a nació que som, molt més antiga que la falsa i artificialment inventada nació espanyola.
En el meu post faig menció d’uns quants greuges, alguns referits a la meva família, d’una literalitat exacta. Li he de reconèixer que, al llarg de la Història, els catalans tampoc hem estat exactament uns “angelets” i que, moltes vegades, no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, de la mateixa manera que tampoc estem exempts d’haver agreujat o faltat als compromisos. Però tant i fa. La realitat és que des de fa més de cinc-cents anys, som nosaltres els que hem portat sempre les de perdre. Ara, bé, alguns de nosaltres entre els que m’hi vull comptar, ens hem aixecat una i altra vegada, generació rere generació, per mirar de fit a fit amb tot l’orgull del món, els que ens agreugen, per recordar-los que no estem disposats a renunciar a ser. Som i serem.
Respecte. I tant que sí. Convivència, és clar que sí. Però de tu a tu. D’igual a igual. Mai des de la negació de l’altre. Mai des la substitució forçada de la realitat nacional.
Jo sóc fill de qui sóc i he rebut l’herència que he rebut i que em condiciona. Una herència que em fa sentir-me responsable de la meva dignitat i de la dels meus. No afluixaré, Sr. Plaza. Respectaré tothom qui em respecti ara i sempre. Però qui no ho vulgui fer, tot aquell qui em negui l’essència i la identitat o em vulgui coartar en les meves llibertats individuals o nacionals, es situa automàticament a l’altra banda d’una ratlla que marca clara i nítidament on és l’amic i on l’enemic. Ja sé que són termes durs que fan de mal llegir però, cregui’m, encara fan de més mal pair.
Vull per als meus un futur raonablement feliç, però no els desitjo la felicitat ingènua dels babaus. Vull per a ells la digna responsabilitat dels qui se saben plens i lliures. Reconeguts des del respecte i amb plena capacitat de poder respectar tothom, des de llur voluntat sobirana.
Mentrestant, a manca de respecte, seguiré oposant-me, lluitant, militant i xiulant quan i on convingui, quan i on em doni la gana, els símbols de la nostra negació.
