Espanya o “la mort de la pàtria”

Cap de setmana mogut a la política catalana. Per una banda, la llei d’unitat de mercat –que es tramitarà de forma urgent al Congrés– sembla la pedra angular del govern Rajoy per a la reactivació econòmica d’Espanya; per l’altra, l’exconseller Joan Manuel Tresserras ja s’ha convertit en l’intel·lectual de referència dels republicans, defensant el posicionament polític del partit (ERC) per fer front a la transició nacional, que fins i tot no eludeix parlar d’una via Kosovar si les coses van mal dades. Entremig, els presidents republicans Estanislau Figueras o Francesc Pi i Margall en el record de Pere Navarro, intentant convèncer els barons territorials del PSOE de la complicitat del socialisme català amb el seu projecte espanyol.
 
El primer secretari del PSC ha aconseguit que Rubalcaba parlés de federalisme, i en certa manera legitimés (a ulls dels seus votants) l’argumentari de la quarta planta del carrer Nicaragua en un moment de debilitat de l’aparell del PSC. Aquest ha estat el principal èxit de la reunió: només paraules, ja que en el fons la declaració de Granada evoca un desdibuixament evident de les premisses amb què la delegació catalana s’havia desplaçat a Andalusia. El socialisme espanyol és jacobí –per la pròpia essència de la modernitat política del país, hereva de les Corts de Cadis (1812)–, com també ho és el projecte que el Partit Popular té per la seva Espanya. Són projectes articulats sobre l’idea de les regions i els localismes culturals, trets que, a vegades, s’han definit més des d’un punt de vista folklòric –recordant les millors escenes i instantànies del franquisme sociològic– o, també, deixant evolucionar la “cultureta” i la “culturilla” –en paraules de Tresserras– cadascuna pel seu aire.
 
La declaració de Granada té poca credibilitat perquè, quan era l’hora, l’executiu de Rodríguez Zapatero va ser incapaç de redreçar el rumb d’aquesta Espanya anquilosada protegint el projecte polític de Pascual Maragall, i de retruc de tot el Parlament de Catalunya. L’Estatut del 2006 era l’inici d’un projecte federal, tot i entrar a la Moncloa per la porta del darrera. Havent de tornar-se a guanyar la simpatia de la majoria de votants i amb un Parlament català més sobiranista que mai, és força fàcil entendre perquè el PSOE vol llimar aspreses amb els seus socis catalans. Però, en el fons, continua havent-hi una voluntat de treballar sobre la base d’una pàtria fictícia, construïda políticament a batzegades i amb uns líders incapaços de fer una lectura profunda i pausada de la seva complexitat. Negar permanentment a Catalunya (o al País Basc) el seu caràcter de demos –de conjunt de persones que actuen com a unitat política– és aferrar-se a una idea d’Espanya que ha deixat d’existir fa temps. Una Espanya ja morta. L’escriptor i jurista Salvatore Satta (1902-1975) va parlar de “la mort de la pàtria” per radiografiar la nova Itàlia post-feixista: “La modernitat italiana només podia ser peculiarment no-nacional, i els seus efectes fortament desnacionalitzadors”. L’historiador Xavier Casals, a El pueblo contra el parlamento (2013), recupera l’autor italià per radiografiar “el retorn a la palestra política dels nacionalismes perifèrics amb intensitat” i la necessitat d’articular, tant a la dreta com a l’esquerra espanyoles, “un discurs nacional de nova factura” després de 1975.
 
Avui, la mort de la pàtria és evident. No només històricament, com ho analitza Casals, sinó també socialment: la corba de pessimisme dels espanyols augmenta cada dia alimentada per la por a quedar-se sense feina i la presència continuada d’escàndols de corrupció en els mitjans de comunicació (entre ells, alguns protagonitzats per polítics de renom). Quan en un país, el segon problema més important pels seus ciutadans és la corrupció i el frau (32,5%) i el descrèdit de la política supera el 30% a les enquestes, és evident que parlar de pàtria és una entelèquia.