Em dic Anna, tinc 23 anys i sóc catalana i basca. Catalana perquè vaig néixer a Lleida i actualment visc a Terrassa, i basca perquè vaig passar gran part de la meva vida (uns quinze anys, en total) a Lasarte-Oria, una ciutat molt propera a Donostia-Sant Sebastià. Sóc llicenciada en Història per la UB i al febrer començaré un màster en Estudis de la Xina i el Japó: Món Contemporani per la UOC. Vaig decidir fer-me voluntària de Help Catalonia després d’una estada a Anglaterra, on el contacte amb gent de tot el món va fer que me n’adonés de la necessitat de fer conèixer a l’exterior el que està passant a Catalunya i el que ha empès a molts catalans i catalanes no només a posicionar-se a favor de la independència, sinó també a posar el nostre granet de sorra per aconseguir-la. Des d’aleshores he col·laborat publicant-hi alguns articles i traduint d’altres a l’anglès.
Tal i com he explicat abans, em vaig criar amb la meva mare al País Basc. La meva família materna s’havia traslladat des d’Extremadura fins al País Basc als anys setanta. Per tant, era una de tantes famílies immigrades que no havien fet cap esforç per adaptar-se a l’indret que havien triat per viure-hi. Ningú de la meva família parlava basc i, després del divorci dels meus pares, els comentaris despectius vers els catalans es van convertir en una constant a casa meva, tot i que jo mateixa era catalana. Malgrat tot, res no em va fer deixar de sentir-me catalana i buscar integrar-me en els meus viatges a Catalunya, tot intentant relacionar-me en català amb els meus amics d’aquí. Al mateix temps, vaig anar copsant la discriminació a què la llengua basca estava sotmesa i descobrint que no tot el que m’havien anat explicant sobre el conflicte basc era cert.
Tanmateix, en aquella època no acabava de ser plenament conscient del que passava al meu voltant. Va ser un esdeveniment molt puntual el que em va fer decantar-me per l’independentisme. Durant unes vacances al poble de ma mare, a Extremadura, alguns nois i noies van començar a dir-me etarra pel sol fet d’haver vingut del País Basc tot i que jo no era més que una adolescent. Només tenia quinze anys i allò, afegit a tot el que havia anat copsant anteriorment, em va empènyer a decidir que només hi havia una solució perquè tant Catalunya com el País Basc poguessin ser llocs on viure lliurement i sense l’amenaça de la discriminació per raons de llengua, cultura o identitat: la independència.
A partir d’aquell moment no he deixat de refermar-me en la meva opinió d’aleshores. Tot el que viscut des de llavors m’ha fet fer una aposta decidida per la independència, tant en el cas català com en el basc. No vull seguir formant part d’un estat que margina les meves llengües, tracta de boicotejar l’exercici de la democràcia per part de gent que només vol decidir lliurement quina serà la seva nacionalitat, obstaculitza l’assoliment d’una pau basada en la reconciliació entre els implicats en el conflicte basc, intenta acabar amb els drets de la major part de la població (especialment els de les dones) i promou la impunitat d’un règim genocida emparant-ne els seus successors i atorgant-los-hi legitimitat. Espanya no és, ni de bon tros, el país on jo voldria viure.
Anna Ferrer Gil
http://annafg21.blogspot.com
