ESPANYA JUGA A LA RULETA RUSSA I NOMÉS QUEDA UNA TIRADA I LA BALA

Vostè ha de saber que és qüestió de setmanes o pocs mesos que la bomba esclati. I l'esclat no es produirà d'entrada com a conseqüència d'un referèndum secessionista que no haurà tingut temps material de produir-se. L'esclat serà social i tindrà més d'hora que tard conseqüències nacionals. Però unes d'immediates, econòmiques i socials per a Espanya i, per tant, per a Europa. M'explicaré. 1. L'Estat espanyol amb la legislació vigent deu 10.000 m€ al govern de Catalunya. 2. L'Estat espanyol aplica la reducció del dèficit de forma esbiaixada carregant a les autonomies un percentatge superior al que li tocaria de forma equitativa per pesos pressupostaris. Cal que vostès sàpiguen que les autonomies a Espanya gestionen tot el paquet sencer de l'estat del benestar: sanitat, escola, serveis socials, etc. 3. Això vol dir que l'aparell de l'Estat central en comptes d'aprimar-se augmenta de forma relativa el seu pes alliberant-se de mesures restrictives. Que l'Estat espanyol, que domina de forma majoritària els pressupostos públics, gestiona bàsicament grans infraestructures ineficients com la xarxa d'aeroports, els TAV (el primer país del món en termes relatius) i un exèrcit sobredimensionat per a un país que s'ha despertat pobre. A més, el diner públic serveix per tapar els forats oberts per un sistema financer que ha contribuït a una economia immobiliària i ha matat l'economia productiva.

4. Al si de les comunitats autònomes el repartiment dels recursos és totalment desigual. Catalunya té un dèficit fiscal d'un 9% del seu PIB, mentre que la majoria de les 17 autonomies tenen superàvit fiscal que supera en alguns casos el 10% del PIB. Paradoxalment aquestes receptores estructurals pràcticament no tenen problemes de retallades. I a Catalunya l'atur ha arribat al 27% i sanitat i escola estan al límit de l'ensulsiada. 5. Amb aquests condicionants l'Estat espanyol pretén imposar noves retallades que arriben a més de 4.000 m€ aplicant a Catalunya el 0,7% de dèficit imposat pel govern central. En termes relatius molt més greu que la retallada imposada a Xipre o Portugal, amb l'agreujant que Catalunya no té instruments d'estat, un 9% del seu PIB és absorbit per l'Estat centralista i aquest deu a Catalunya 10.000 m€.

Personalitats europees a qui arribi aquest article, sàpiguen que la societat catalana no ha esclatat abans perquè té una esperança de canvi de sistema polític amb la creació d'un estat propi que superi la manca de democràcia i justícia social i la ineficiència de l'espanyol. Aquest procés de separació arbitrat per la UE i pactat amb Espanya permetria engegar un procés de reforma des dels fonaments, d'un Estat espanyol que és un càncer per a la majoria dels seus habitants. Si la UE permet que Espanya sigui l'espoleta de Catalunya passarà que, essent el 20% del PIB espanyol, el 25% dels ingressos de l'Estat, el finançador de l'Espanya subsidiada, la tercera part de l'exportació i el 40% de les exportacions d'alt valor tecnològic i en alguns àmbits de recerca, a les 24 hores de l'esclat de Catalunya, caurà Espanya. I a darrere vindrà la UE. I tots vostès que massa vegades es miren a distància i amb displicència els sacrificis que fan, i que els ha tocat fer en altres moments històrics, als ciutadans de Catalunya.

Per si no em situen, els ho diu qui ha estat durant set anys conseller (ministre en llenguatge internacional) del govern de Catalunya en l'àmbit de la indústria, comerç, turisme i universitats. Estiguin alerta!

Catalunya, una bomba per Europa

Aquest article pretén ser un informe per a un Eurócrata. Brussel·les acaba d'amonestar a Espanya pel retard en les reformes i per l'incompliment dels compromisos.

Però Europa, de moment, es comporta com un gris comptable que només exigeix ​​als seus associats uns resultats numèrics estàndards: és a dir, exerceix la sobirania només en la reclamació de resultats i en la defensa dels grans interessos financers. És incapaç d'exercir la sobirania sobre els Estats pel que fa a les polítiques que aquests hauran de seguir per superar les seves debilitats estructurals.

Eludeix entrar a fons en les entranyes del problema. Propicia que governs ineptes o vinculats a determinades castes econòmiques o burocràtiques busquin l'obtenció dels resultats formals que els demana Europa. Aquests protegeixen els seus interessos particulars en detriment dels sectors majoritaris, que en un moment determinat poden provocar una explosió social en cadena. No seria la primera vegada que succeeix a Europa.

Però encara hi ha casos més perillosos que la manca d'intervenció directa europea ha convertit en autèntiques bombes de rellotgeria sota els fonaments de la Unió Europea. El principal és l'espanyol. Fa poc l'articulista Matthew Parris, de The Times, assenyalava que Catalunya és una bomba per a Europa si se separa d'Espanya, i per això recomanava negociar.

Però Parris només encertava en la capacitat destructiva per a Europa que pot tenir un esdeveniment incontrolat a Catalunya, superior a l'efecte de Xipre o el mateix Portugal. En la resta, s'equivocava en el diagnòstic i en el timing de l'explosió. Aquesta es produirà abans que tingui lloc el referèndum. Serà de contingut social i econòmic i arrossegarà Espanya a l'infern. I en última instància, Europa. I no sóc Niño Becerra.

Desgranem el moment que estem vivint, en què el rellotge marca el compte enrere. El Govern de Rajoy està fent un pols a Catalunya (València i Balears a part) per forçar uns pressupostos amb un dèficit del 0,7%, que significa en termes relatius un impacte superior a la retallada a Portugal i Xipre.

Amb la diferència que són dos estats sobirans. Assumeixen les seves responsabilitats íntegrament. Catalunya és un ens subestatal sense capacitat recaptatòria (la poca que vol exercir, l'anul·la l'Estat), al que el govern espanyol sobirà li deu 10.000 milions i del que recapta, sense retorn, anualment el 9% del seu PIB, uns 17.000 milions.

Catalunya, ja que està a punt del col·lapse. I aquest no s'evitarà ni prorrogant el 0,7% ni aprovant un pressupost sense tenir garantit formalment (per cert amb Madrid, ni això assegura el compliment) la flexibilització del dèficit que un home tan moderat com el membre del Banc d'Espanya López-Casasnovas xifrava en un mínim del 2,3% del PIB.

Madrid no afluixa ni decideix res. I a Catalunya els polítics que configuren la majoria sembla que, finalment, han decidit que posats a morir prefereixen que quedi clar que la fallida catalana és un cas d'homicidi, no de suïcidi. Per això, els polítics espanyols tan aficionats al joc (que fins i tot el desgraven), l'estraperlo i la picaresca estan jugant en una partida de ruleta russa. Però no s'adonen que ja només queda un tret i una bala.

La classe mitjana catalana està empobrida o en vies d'empobriment, els seus joves surten a la diàspora o l'economia submergida, els treballadors estan angoixats, o directament han passat a l'atur del 27% (Extremadura: 30% d'atur encara que el 30% són funcionaris; Catalunya gairebé el 30% d'atur i menys del 10% de funcionaris).

No ha esclatat socialment perquè una majoria té l'esperança de canviar de marc polític amb la creació d'un estat propi. Per ara és una vàlvula de descompressió. Si la vàlvula s'obtura, Catalunya esclatarà. Un territori que significa el 20% del PIB espanyol, el 24% dels seus ingressos, la tercera part de l'exportació, el 40% de l'exportació d'alt valor afegit i de molts dels èxits de la investigació. Principal port de la Mediterrània i principal destinació turística.

Hi ha algun analista que cregui que amb aquestes potencialitats, un país que es governés a si mateix amb tots els seus recursos estaria a punt de la fallida? Sempre sortiran els hipercrítics dient que a Catalunya també hi ha elements de desgovern i corrupció. Efectivament, com en tota la mediterrània. Però, fem comparacions en percentatges d'economia productiva i especulativa? Comparem percentatges entre economia legal i submergida amb qualsevol altra regió espanyola, italiana o del sud de França?

Catalunya guanyaria de carrer en economia sana i creativa en relació a qualsevol dels altres territoris. Com a mostra, només cal veure el mapa de l'Europe Research Council sobre excel·lència científica. L'única concentració important de talent per sota del paral·lel de Ginebra es produeix a Catalunya i Israel.

Amb aquestes potencialitats, la societat catalana està a punt de llançar-se al carrer i les finances públiques del govern autonòmic a un pas de la fallida. Una casta buròcrata-oligopòlica (la denunciada magistralment pels últims llibres de Germà Bel i Óscar Pazos) defensa els seus interessos particulars i practica aquesta imbècil i tradicional política hispànica de “més val honra sense vaixells que vaixells sense honra”. En versió moderna, “abans enfonsada que trencada”.

Doncs bé, Sr Eurócrata, acabo l'informe presentant-me. He estat funcionari, conseller (ministre) del Govern de Catalunya durant set anys en els àmbits de la Indústria, Comerç, Turisme i Universitats. I ara dono suport a petites empreses. Donint-se pressa a intervenir políticament Espanya perquè el compte enrere de la bomba catalana arriba a la seva fi.