Espanya i CiU: fàbrica d’independentistes

No hi ha dubte que el PP i Espanya en general són una fàbrica d’independentistes catalans, i això està molt bé, però no és suficient. Ara només cal que La Xorrada CiU també sigui una fàbrica en el mateix sentit. Les circumstàncies de misèria nacional són impagables per fer emergir el llautó botifler i fraudulent de CiU i, doncs, fer obrir els ulls a tants catalans sobre la raó de ser d’aquesta empresa privada al servei de si mateixa. CiU esdevindrà una fàbrica d’independentistes en tant que els catalans que se’n consideren deixin de votar d’una puta vegada La Xorrada. Per tant, és en aquest sentit que crec que CiU és fonamental, la clau per aconseguir la independència d’aquest desgraciat país. CiU en combinació amb la impagable desastrosa situació nacional que, com a independentista, no paro de celebrar.
 
I és que, al contrari del que molts incauts creuen, CiU no esdevindrà una fàbrica d’independentistes perquè hi hagi cap esperança que el partit es faci independentista perquè la societat civil l’hi empenyi. Al meu entendre, afirmar això seria faltar al respecte al lector talment com si li assegurés que un dia les granotes tindran pèl.
 
És un error –i una pèrdua de temps preciós– insistir a arrossegar CiU cap a la independència. No serà mai amb aquesta idea que l’aconseguirem. És molt més efectiu treballar per la independència aprofitant la cada cop més increïble i ridícula oferta de pastanaga convergent de pactes fiscals i collonades tan diverses com infinites, que no pas mantenir l’esperança eterna que CiU mostri un mínim de dignitat nacional i es decideixi d’una vegada per desempallegar-nos d’Espanya. De manera que, com més sopars de duro sensacionals vengui CiU, més possibilitats –potencials– tindrem d’apropar-nos a la independència. Només depèn del vot dels catalans les properes eleccions i, naturalment, d’una entesa independentista de debò com a alternativa seriosa –que de moment no veig, i quan la vegi confesso que, atesa la qualitat del material humà que observo, tampoc no me la creuré– per al ciutadà a l’estafa de La Xorrada.
 
És evident que tot seria molt més fàcil si veritablement hi hagués raons serioses per creure en el canvi de mentalitat convergent, però com que resulta que ni la història ni jo mateix no tenim de moment notícia que el bitxo humà i els col·lectius on s’insereix hagin canviat mai ni un bri en res, i sempre a causa de la por i d’uns interessos que enquisten els seus esquemes mentals de paper de fumar fins al punt d’atemptar contra tota lògica, víctimes del paroxisme de l’autosuggestió, deixem que sigui la covardia i les misèries de CiU allò que ens ajudi a alliberar-nos. Oi que és en les arts marcials que s’aprofita la inèrcia de l’enemic per derrotar-lo? Doncs això.
 
La meva tesi té, però, un greu problema. Ni tan sols en aquesta circumstància de misèria nacional, que deixa cada cop més en evidència CiU i els fa portar gravat al front, talment com la tornada d’una cançó «som uns xoriços impotents. Som uns miserables incompetents. Som uns arrossegats en venda», obligant-la cada cop més a haver de dir bajanades més i més grosses i inversemblants, els catalanets no es tallaran la mà abans de deixar anar a l’urna el sobre amb el seu vot per La Xorrada. I és que el cas català no és un cas polític: és un cas psiquiàtric. I sobretot, perdut. Un cas perdut. I per sort o per desgràcia les coses no són el que jo digui. Són allò que demostren ser.