Espanya, història falsa

                     
            Era a final dels anys 50, quan estudiava el batxillerat i entre altres costums, m’agradava memoritzar el contingut dels llibres de Formación del espíritu nacional. Es tractava d’una assignatura en què era fàcil treure notes brillants. Tot era honor, grandesa, pàtria, or, victòria, esplendor, meravelles, il·luminats que ens governaven, etc. Nosaltres érem els que significàvem ben poca cosa, i si volíem arribar lluny, ens mostraven el camí victoriós de l’honor i la grandesa d’Espanya. Predicaven els tres dogmes nacionals: la unitat ibèrica, la recuperació de Gibraltar i la unió amb l’Amèrica hispana. D’aquesta, a vegades en deien l’Amèrica espanyola, però el nom que feia més furor era el de la Hispanidad. Ens parlaven de la unitat d’Espanya enfront dels separatismes basc i català. Deien que volien la unitat d’Espanya i que respectaven la varietat: llengua, folklore, costums… de cada una de les regions. Es veu que se’n reien de nosaltres, ja que les llengües no espanyoles només es podien usar en la intimitat i ens els àmbits particulars i familiars. Era una manera grotesca de riure’s dels estudiants i de la població. Molt semblant als inventors de “defensarlonostro”, quan han dinamitat la llengua, la cultura i els símbols més volguts i més nostrats. Els governants de fa seixanta anys eren ben igual que els que ens governen ara. Es defensaven a ells mateixos i a les elits més poderoses de l’Estat, i embetumaven el poble amb mentides i falses promeses, com fan ara, que com si fossin els reis mags repartint caramel·los entre l’al·lotada, rifen llonganisses i sobrassades, que han servit per decorar la sala.
 
            Què sabíem nosaltres de la nostra història, de la nostra llengua i de la nostra cultura? Et parlaven dels rojos i dels separatistes com si fossin dimonis, i com que no els havíem vist mai, no ens llevaven la son. Apreníem Geografia i Història d’Espanya, que quasi no parlava de les Illes Balears, o com que estava al final del llibre, moltes vegades no hi havia temps durant el curs i no hi arribàvem. No sabíem res de nosaltres, només ens ensenyaven que érem una illa dins una província. Que érem descendents de catalans, que havíem format una gran nació i un estat, ni una sola paraula, que érem catalans de naixença i espanyols per imperatiu legal, ni parlar-ne. Es veu que no teníem dret a saber que més de vint anys abans, Antoni Rovira i Virgili, periodista, polític d’Esquerra Republicana de Catalunya i que va ser president del Parlament català a l’exili, publicava l’any 1938, la seva definició d’Espanya, a l’article Què és Espanya?, article que va triar Josep Maria Casasús i va publicar al diari ARA, el 17 d’abril del 2013, i deia: “Espanya no és, nacionalment, una unitat. És una pluralitat de nacions. Hi ha a Espanya tantes nacions com idiomes. Per tant, quatre nacions: Castella, Catalunya, Galícia i Euscadi.” Algú dirà que nosaltres no hi som. És clar que hi som, nosaltres també formàvem part de Catalunya. No hi ha cap raó més que les mentides de la unitat d’Espanya per no esser-hi. Més endavant, Rovira i Virgili, afirmava que “Espanya és un conjunt de nacions. L’esforç multisecular per reduir-la a una nació sola assimiladora de les altres (Castella) ha fracassat, per bé que hagi deixat senyals. Els qui avui volguessin fer aquesta reducció serien els tristos hereus del comte d’Olivares, que va morir boig.” Com podem comprovar d’hereus del comte, n’hi ha abundants.
 
            Els governants d’Espanya de totes les èpoques no han volgut ser un conjunt de nacions, han volgut ser la gran nació, i el que van aconseguint és que s’hagi anat coneixent el cúmul de mentides que han pronunciat, els múltiples enganys que han fet, i les nacions que conformen aquest estat artificial, poden acabar disgregant-se com ja ho va fer l’Amèrica espanyola, l’Europa espanyola i la majoria de places africanes, que encara em varen fer estudiar.
 
            Si Espanya hagués volgut ser el que realment era, un Estat format per diferents nacions, i si s’hagués fet seves totes les llengües, totes les cultures i hagués respectat els furs de cada una d’aquestes nacions, com els respectava la dinastia dels Àustria, segurament no es trobaria en l’atzucac al qual l’han abocada uns dirigents, que en ple segle XXI, encara no han après què significa la paraula democràcia.