El procés existent a Catalunya de voler decidir si es volen independitzar o no d’Espanya dura des del 1715, quan Felip V se’n va apoderar “ por derecho de conquista”. Ell sí tenia clar que havia conquerit Catalunya i pel dret que es concedia per haver guanyat la guerra, esborrava del mapa totes les constitucions, drets i privilegis que tenien els catalans des que conformaven un país lliure. Els governants actuals voldrien que el procés independentista fos cosa de quatre tocats del boll i que tengués una durada de només quatre dies, dit en sentit figurat. De totes maneres, els governants, encara que fan el sord i el cec, saben que és un moviment general d’una majoria de catalans, per això no deixen que hi hagi un referèndum, perquè temen perdre la principal mamella que els alimenta. Per això, al final actuen reprimint, acció en la qual són especialistes. Però actuen de moltes altres maneres, totes per aconseguir reprimir i, si és possible, extingir, que aquest és el principal objectiu de la repressió.
La Generalitat va haver d’utilitzar les seves ambaixades a l’exterior per plantejar el debat i donar a conèixer el seu projecte i procés secessionista com una lluita entre l’esperit democràtic del referèndum i el totalitarisme de Madrid i Espanya per impedir-lo. Poc temps després, i una vegada haver-se produït una espècie d’avortament d’una falsa declaració d’independència del Parlament català de 27 d’octubre, el Govern de Mariano Rajoy va respondre amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per intervenir el parlament regional i eliminar, de fet, l’autonomia, aquest era el desig feia molt, dels capitostos de la dreta. El que no se sap, emperò és que, al mateix temps, la secretària d’Estat per a la comunicació del Ministeri de la Presidència, Carmen Martínez de Castro, va convocar a un berenar, alts directius del Banc de Santander, BBVA, Caixabank, Telefònica, Repsol, Iberdrola, El Corte Inglés i Inditex, per demanar-los que constribuïssin a neutralitzar la campanya mediàtica de la Generalitat, en una operació que s’estructuraria a través del Reial Institut Elcano, el president d’honor del qual és el rei Felip VI.
Un altre exemple tangencial de repressió és el d’Adolfo Francisco Scilingo, que fou condemnat a 1.084 anys de presó per la seva implicació en dos vols de la mort. Sota la dictadura militar argentina se segrestaven subversius i després de torturar-los i drogar-los, els pujaven a avions i els llançaven vius al mar. El 2007 fou condemnat per 30 assassinats, i haver estat còmplice de més de dues-centes detencions il·legals. Ell afirma que va ser condemnat per 30 assassinats per un tribunal espanyol, quan ell no sap qui eren les víctimes, i quan la justícia argentina després d’estudiar el seu auto de processament, afirma que no hi ha casos condrets, ni fets concrets, ni dates, ni víctimes. El processat afirma que varen comptar amb l’ajuda de militats espanyols per a les tortures, els consideraven com a especialistes, després d’haver practicat amb els presos bascos. Especialistes en repressió. La tortura entra dins aquest camp.
Un altre dels exemples plantejats, arran del títol de l’article és el fet que quatre guàrdies civils que foren en el seu dia condemnats pel Tribunal Suprem per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, han rebut fins a nou condecoracions des de llavors, segons informació de Infolibre, que ha tengut accés a la Secretaria d’Estat de la Seguretat. Són els agents César Álvarez, Vicente Carricondo, Jesús Alonso y Pedro Izquierdo, que han obtingut distintius al Mèrit Policial i al de la Guàrdia Civil, encara que cap d’aquest no té cap plus sobre la pensió. El Govern de Rajoy va donar fins a set condecoracions a aquestes persones, una es del temps de José Maria Aznar i una altra de José Luis Rodríguez Zapatero. Així que tant el PP com el PSOE, tenen l’honor d’haver-ne repartides. Fruit del bipartidisme i de la seva especialització en aplicar i premiar la repressió.
