Espanya és qui sap què

 
            Qui més qui manco es pensa que ho sap, especialment els hereus de la unitat de destí en allò que és universal. O aquells altres que es pensen que són el centre de la Terra. I encara hi ha aquells altres que volen que tots siguem espanyols, perquè Espanya és tot. Ara, dos representants del Govern espanyol, la vicepresidenta i el president han anat a Catalunya en representació oficial, la primera ha volgut el lloc principal i no ha tolerat que el president català fos la primera autoritat a la seva terra, i el segon no ha volgut que el president català parlàs (no fos cas que el sentissin parlar en català o en anglès, idiomes que desconeix), perquè ha dit que era una reunió d’estats nacionals. En ambdós casos, el president Mas no hi haurà assistit, no hi hauria d’haver assistit. Després n’hi ha que troben estrany que el Principat es vulgui convertir en un estat nacional.
 
            Els espanyols solen dir que Espanya és una nació, d’aquí que tot el que abraci el conjunt li diguin nacional, així, les seleccions nacionals de qualsevol esport, la policia nacional, enfront de l’autonòmica (allà on n’hi ha) i la local. És per això que a la Constitució o als estatuts només s’ha pogut parlar de nacionalitats i després han volgut vinclar el significat de les paraules, perquè han volgut fer de nacionalitat un sinònim de regió, abans que ho fos de nació. Així no han de trobar estrany que els espanyols es trobin a la cua d’Europa en comprensió lectora. Les coses inversemblants són males d’entendre.
 
            Hi ha molts historiadors que han explicat perfectament que Catalunya (la Catalunya gran) era una nació, que Euskalherria també ho era, així com ho era Galícia, per tant Espanya seria un Estat plurinacional, és a dir, un Estat format per diferents nacions, que això és el que hauria d’haver reflectit l’Estat de les autonomies. Com que es varen voler diluir les nacions, varen fer el que s’ha anomenat “cafè per a tots”, que finalment ha obert els ulls a una majoria de catalans, que ja no aguanten més l’explotació que han rebut com a país colonitzat per part de la metròpoli i adjacents. M’interessa donar a conèixer l’opinió de Joan Comorera, conseller de la Generalitat en temps de la República, també en temps de Companys, que pertanyia al PSUC, que es va haver d’exiliar una vegada acabada la guerra civil i que després d’una tornada clandestina devers el 1950, el varen privar de la llibertat a la presó de Burgos, on va morir, però dos anys abans d’entrar a la presó va escriure un article que ha publicat Josep Maria Casasús, a l’Ara Balears del 17-10-2013, titulat Espanya no és una nació.
 
            Comença l’article dient: Espanya és un Estat multinacional monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febles. La “unidad nacional” dels anomenats Reis Catòlics és una llegenda.” Sembla mentida, però això ho deia una persona amenaçada per una dictadura. Però del que ens hauríem d’estranyar és que el mateix es podria dir avui, quan se’ns vol fer creure que el règim actual de govern és una democràcia. Comorera deia: Espanya és un nom que, feta abstracció de l’Estat, no diu res, no és res. En canvi són realitats històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia… Les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l’Estat espanyol, Espanya.” No distingeix entre nació i regió ètnica i posa Aragó i Andalusia al sarró, que, ara per ara, no reivindiquen massa la seva diferència.
 
            En el mateix article podem llegir: Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció.” Durant la democràcia ha sortit l’expressió “si som espanyols és per imperatiu legal”. N’hi ha que afirmen que ets el que diu el DNI. O per coacció o per imperatiu legal o perquè ets bord. El final del seu article és un exercici totalment i malauradament profètic. Va encertar de ple quan va escriure: “Els catalans som, doncs, absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconeixerà l’exercici lliure del dret d’autodeterminació, inalienable i imprescriptible”. Aquest dret que tenim, però que no se’ns reconeix i que es vol impedir que tinguem, estam a punt de reconquerir-lo.