Us reprodueixo l’article publicat a El Temps (núm 1340) el 16 de febrer de 2010 sobre l’endeutament astronòmic del Govern espanyol, i l’esclat de la bombolla financera i immobiliària.
Els pressupostos generals de l’Estat espanyol per al 2010 autoritzen un endeutament d’uns 78.000 milions d’euros. En concret, el punt 1 de l’article 50 del capítol I del títol V de la Llei de pressupostos diu, literalment: ‘Se autoriza a la Ministra de Economía y Hacienda para que incremente la Deuda del Estado, con la limitación de que el saldo vivo de la misma a 31 de diciembre del año 2010 no supere el correspondiente saldo a 1 de enero de 2010 en más de 78.135.978,85 miles de euros’. I a més a més, el punt 2 afegeix que aquest llindar es pot superar: ‘Este límite será efectivo al término del ejercicio, pudiendo ser sobrepasado en el curso del mismo, y quedará automáticamente revisado’. I tots plegats (o gairebé tots) es queden tan amples.
No cal dir que és una xifra monstruosa. De fet, aquest any, l’Estat preveu recaptar aproximadament 150.000 milions (una xifra similar a la del 2009). I, per tant, el nou deute públic que es generarà representa un terç dels fons disponibles de l’Estat, i equival a la meitat del que s’ingressarà per via tributària. Una estructura pressupostària inviable, fins i tot a curt termini. A quantes infraestructures i a quantes prestacions socials haurem de renunciar per poder pagar aquest deute? I durant quant de temps estarem hipotecats?
En els anys de la bombolla financera i immobiliària, els polítics espanyols van incrementar la despesa pública al ritme d’uns ingressos clarament extraordinaris. I, ara, ningú està disposat a ajustar la despesa als nous nivells d’ingressos. Si tenim en compte que l’endeutament autoritzat per al 2009 era de 50.246 milions, en tan sols dos anys el deute viu de l’Estat espanyol s’haurà incrementat –segons dades del mateix Estat– en 128.381 milions. Una xifra similar a totes les aportacions realitzades per la Unió Europea a Espanya en els darrers 24 anys. I l’equivalent al dèficit fiscal que l’Estat espanyol ens imposarà als catalans (la diferència entre tots els impostos que pagarem i tots els diners públics que es gastaran i s’invertiran a Catalunya) durant els propers 7 o 8 anys (en funció de quines siguin les xifres reals, després del darrer acord de finançament i de les seves corresponents revisions). En aquestes condicions, qui haurà de pagar els plats trencats d’aquesta festa? ¿I quants ciutadans dels Països Catalans voldran continuar formant part de l’Estat espanyol en els propers anys?
