Moltes gràcies presidenta. Moltes gràcies senyores i cavallers. Com que anem una mica mal de temps voldria ser molt sintètic.
En l’àmbit polític, el qual ens han encomanat com a Cercle d’Estudis Sobiranistes que el dirigim i el coordinem, no tractarem de qüestions ni de nació ni d’identitat. Tractarem de qüestions polítiques, és a dir, parlarem d’Estat.
És un àmbit en el qual volem debatre sobre què cal. I el que cal és la independència. El que cal és l’Estat propi. Aquesta és la nostra posició, aquesta és la posició de l’àmbit. L’àmbit està per discutir el com. Com assolim un Estat. I en aquest sentit hi ha cinc àrees diferents, i vostès tenen aquí els diversos punts en el qual el primer és el balanç. Què ha assolit Catalunya com a regió dins de la nació espanyola. Què ha assolit Catalunya amb aquell procés, que fa molt de temps va començar, al que ja s’ha referit el senyor Espar, al primer i segon congrés catalanista, quan l’objectiu era l’autonomia dins un estat Espanyol democràtic.
Com això s’ha convertit i ha esdevingut una pura descentralització administrativa. Com és una regió espanyola de tercera i mai més podrà ser cap altra cosa dins aquest marc estatal. Des d’aquí la marginació de les classes dirigents catalanes en la classe dirigent espanyola, el capitalisme d’amiguets que funciona en l’Estat espanyol, el tractament que fa l’Estat respecte la llengua catalana, els estatuts convertits en descentralització administrativa i al capdavall, l’acabament de tot aquest procés per la sentència que faran el PP i el PSOE via Tribunal Constitucional espanyol.
El segon punt és el d’opcions de futur. La inviabilitat de qualsevol reforma dins de l’Estat espanyol, ni federalisme, ni confederalisme, ni Estat propici, ni plurinacionalitat. És un Estat unitari, és un Estat que només ens vol per pagar, per obeir i per ser espanyols de tercera. En conseqüència els drets democràtics que d’aquí es generen, l’anàlisi en l’àmbit internacional, el dret a l’autodeterminació, els drets democràtics , el dret a decidir i els sectors d’un procés d’independència com són o bé el propi poble referendàriament, el paper del govern de la Generalitat, el paper del Parlament de Catalunya.
El tema tres, les bases socials d’això, i per tant, quins són els entorns socials. Anem a barraques, toquem de peus a terra, anem pragmàticament.
Quins són els sectors socials partidaris i contraris, quins són els respectius papers dels autòctons, de la immigració espanyola, de la immigració mundial, en aquest sentit un petit barem, si vostès vénen dels autòctons, per dir-ho així, són catalans per tant poden ser regionals espanyols. Els que venim de la immigració espanyola o els que vinguin de la immigració del Pakistan, Senegal o del Marroc, podem ser espanyols de primera directament, no ens interessa una regió espanyola.
O som espanyols de primera o som catalans de primera, però per ser espanyols de tercera via regional, podem ser directament espanyols de primera, per tant, quina és la manera d’atreure els immigrants d’origen espanyol i d’origen d’altres països a efectes de ser ciutadans d’un Estat i per tant d’una nació de primera i no d’una regió d’una altra nació. Quina és l’hegemonia i com s’assoleix l’hegemonia de discurs ideològic en el camp catalanista entre els unionistes, autonomistes,
federalistes, confederalistes i els independentistes, l’argumentari en aquest sentit; el sistema de partits català, la forma d’elecció de la classe política, l’aprofundiment democràtic com a via per a assolir una participació popular front a una democràcia, diguem-ne, de baixa qualitat, com és la que tenim en l’actualitat, i els papers de determinades entitats de gruix a la societat. La pròpia Església catòlica, els empresaris, les organitzacions empresarials, els treballadors, els sindicats, les entitats cíviques.
De cara al procés d’independència: els costos. El que ara ens costa l’Estat espanyol i els costos que tindríem en un Estat català independent punt per punt. Per tant, quins són els estris i la manera d’actuar en situació de crisi econòmica, que no només serà d’enguany, sinó dels propers anys, en un Estat propi i dins un Estat aliè, com és la nostra situació actual, que és, com és la sostenibilitat de l’estat del benestar i de les pensions en una Catalunya independent, com són els canvis i la simultaneïtat dels processos d’independència amb altres canvis socials, polítics, econòmics, i per tant la prioritat i simultaneïtat en aquests casos.
Què passa amb els Països Catalans. I què passa amb la resposta espanyola violenta, com es va produir amb el cop d’estat i dictadura de Primo de Rivera, i el cop d’estat i dictadura de Franco. Si és possible, previsible, una resposta no violenta per part de l’Estat espanyol, que és el que nosaltres pensem, perquè els costos per Espanya són superiors als beneficis que això els generaria i per tant no estan en posicions de poder-ho fer.
Per últim quins són, també, els elements que s’han de tenir en compte des de tots els punts de vista per un procés de creació d’un Estat independent. La dependència del mercat espanyol, del mercat català, del mercat internacional i per tant la globalització: el que Espanya ha perdut, la moneda, i que Catalunya no hauria de crear-ne una de nova en el moment de ser un Estat independent. Quant ens costa ara mantenir l’Estat espanyol, quant ens costaria un Estat català amb equivalència de condicions, el servei exterior, quant ens costa ara, per exemple, 124 ambaixades espanyoles als catalans, i el servei exterior de sis oficines de representació de la Generalitat de Catalunya. Quant ens costaria comparant-ho amb Estats del PIB i de demografia semblant un servei exterior en un Estat català independent. El servei de seguretat, per tant, quant ens costa ara mantenir els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, l’Exèrcit. Quan ens costaria i quines necessitats en tindríem com a Estat independent en matèria policial i militar, i la integració a l’OTAN.
La continuïtat ens els tractats i en la Unió Europea, com a conseqüència dels convenis de Viena i els propis convenis internacionals. L’efecte que això genera en l’àmbit de l’esport, en les seleccions esportives, la representació internacional d’aquestes seleccions esportives i què es produiria respecte les lligues espanyoles d’esport. Els guanys que genera l’estatalitat. Les pèrdues que genera la dependència. Quina és la relació internacional que s’hauria de fer en aquest procés i fer alguns casos d’estudi, com el que s’ha produït a Montenegro o a Escòcia o al Quebec.
Els drets democràtics individuals, nacionals, col·lectius de les minories nacionals d’una Catalunya independent, per tant, llengües oficials: una sola llengua oficial, diverses llengües oficials, minories nacionals en una Catalunya independent. Pluralitat nacional en una Catalunya independent. Reprendre aquell debat que es va fer entre Cambó i Creixell els anys 30, aquella polèmica que es deia “L’endemà de les festes”, què passa l’endemà de les festes, de la celebració de la independència . Quina forma d’Estat hauríem de tenir, si és una república, si és una monarquia, si aquesta és una monarquia estil Commonwealth , compartida amb la monarquia espanyola. Si és una monarquia nova amb una dinastia nova agafada d’un altre país, com per exemple va fer Noruega en el seu moment. O si és d’una altra mena de nomenament de Cap d’Estat com va ser el cas de Bèlgica en el segle XIX. Tot està sotmès a discussió, tot està sotmès a debat.
I per últim, un cop es faci l’Estat independent, les dues opcions possibles; o bé que això es faci d’acord amb l’Estat espanyol, i per tant, el repartiment d’actiu i de passiu, com es va produir en la Unió Soviètica o en els casos de Suècia i Noruega, o Txecoslovàquia entre la República Txeca i Eslovàquia, i per tant el repartiment d’actiu i passiu, de l’Exèrcit, de les ambaixades. O en el cas de que es faci en desacord quin repartiment d’actiu i passiu es fa entre aquests dos nous Estats. Anem de peus a terra, anem pragmàticament, però insisteixo, en l’àrea quarta no debatrem el què, debatrem el com.
Això es farà de manera virtual, en xarxa, sobre la base de blocs, de “twitter” i de congrés virtual, que evidentment tindrà efectes presencials però fonamentalment, a efectes de generar la doctrina, no.
Insisteixo i insistiré permanentment en això. No ens interessa el què. El què el sabem. Com deia Margaret Thatcher en el seu moment, quan era la primera ministra, als assessors: “No em digueu el què, digueu-me el com”. El què és Catalunya independent. El com és el que hem de treballar en aquest àmbit polític. Espanya és el problema, la independència és la solució.
Moltes gràcies.
Article publicat en l’àmbit polític del III Congrés Catalanista el 17 de gener de 2009
