Espanya en deu frases

Un dels mètodes més fiables per mesurar el geni nacional d’un poble és mitjançant l’anàlisi del seu pensament col·lectiu. De vegades, els catalans infravalorem massa el pensament espanyol, força infecund i reaccionari en línies generals, però que els ha servit per sotmetre’ns durant centenars d’anys. De fet, ni que avui dia sembli inversemblant, fins a la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar a la Universitat de Madrid s’impartia una assignatura anomenada Arte de la colonización dins els estudis de carrera funcionarial i diplomàtica.
 
A mitjans segle XVIII, l’enciclopedista francès Louis de Jaucourt es preguntava “Però què es deu a Espanya? Què ha fet Espanya per Europa?”. I ell mateix es responia amb un lacònic “res”. Un compatriota seu, Montesquieu, sorprès per la inoperància i ganduleria dels espanyols, ja advertia en les Cartes Perses que a Espanya “la noblesa s’adquireix a les cadires”.
 
Com que les opinions dels estrangers podrien ser exagerades o tendencioses, el millor exercici metodològic és analitzar frases o expressions dels propis espanyols que ajudin a comprendre els trets caracterològics que han fet el pensament espanyol d’essència castellana tan irrellevant i antipàtic arreu del món.
 
És per això que hem cercat deu màximes o sentències prou representatives del pensament espanyol de diverses èpoques. La selecció hagués pogut ser més àmplia, però les conclusions seguirien sent igual d’inquietants. Així, generació rere generació, trobem una mateixa constant: el pitjor del pensament espanyol no desapareix amb el temps sinó que es perpetua i es reformula a sí mateix per donar-se una perversa pàtina de modernitat. Per evitar recular massa en la cronologia, i en el benentès que totes les societats evolucionen, ens hem cenyit a expressions posteriors al 1812, data on els espanyolistes diuen que es fonamenta la seva nació moderna.
 
1) ¡Muera la libertad! ¡Vivan las cadenas! Amb aquest demencial crit va rebre el poble madrileny al rei Fernando VII, quan aquest va fer la seva entrada triomfal a la capital el 1814, tornant de l’exili francès. Per si fos poc, els madrilenys van desenganxar els cavalls del seu carruatge per estirar-lo amb tracció humana, i el van dur pels carrers de la Villa y Corte com si d’un faraó o un sàtrapa es tractés. No és estrany que veien aquella rebuda premedieval, el borbó restablís el règim absolutista i es permetés tot tipus de demagògies i abusos.
 
2) Vuelva usted mañana és el títol d’un imprescindible article de Mariano José de Larra, publicat el 1833, que reflecteix magistralment el patètic funcionament de l’administració espanyola posterior a la Primera Restauració borbònica. Malauradament, Ebre enllà, aquesta resposta encara es pot sentir en alguns funcionaris públics. Larra era un madrileny intel·ligent. Potser per això es va suïcidar. Seria conscient que l’Espanya que ell volia reformar era immutable?
 
3) Mejor honra sin barcos que barcos sin honra va ser la pertorbada divisa que ha anat conduint la política exterior espanyola de derrota en derrota fins el desastre final. Va ser pronunciada el 1866 per l’almirall Casto Méndez Núñez quan, amb l’estat en bancarrota (com ara), es van reclamar quantioses indemnitzacions al Perú i Xile en concepte de reparacions colonials per llurs independències, obtingudes quaranta anys abans. Els sudamericans, lògicament, s’ho van prendre a broma fins que l’armada espanyola va començar a bombardejar els seus ports. Aquesta folla aventura militar va acabar en desastre; les successives també. Fins que el 1898 a Espanya ja no li van quedar ni barcos ni honra.
 
4) Son españoles los que no pueden ser otra cosa es la frase lapidària que va pronunciar Antonio Cánovas del Castillo, artífex de la Segona Restauració borbònica, durant la redacció de la constitució espanyola de 1876. Davant la dificultat de definir el que era ser espanyol i el desprestigi que representava ser súbdit d’aquell estat fallit, no era fàcil trobar una accepció que convencés. Segle i mig després, les coses no han canviat gaire.
 
5) ¡Que inventen ellos! Amb aquesta alegre expressió del 1906 el pensador Miguel de Unamuno va sentenciar que majoritàriament els espanyols estan desprovistos d’esperit innovador. Però enlloc de lamentar-se’n com faria Ortega y Gasset, proposava que aquesta mancança fos assumida desacomplexadament com una característica més del caràcter propi. Gairebé tothom hi va estar d’acord.
 
6) Ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo va pontificar sense immutar-se José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, durant un discurs l’any 1934. Una bajanada tan rotunda com aquesta no es troba ni en el Mein Kampf de Hitler ni en els discursos de Mussolini. Potser caldria inscriure l’obra escrita del precursor de la dialéctica de los puños y las pistolas, entre els autors més destacats del surrealisme hispà.
 
7) ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! El general feixista José Millán-Astray, fundador de la Legión, es va adreçar amb aquest grotesc crit a l’auditori congregat a la Universitat de Salamanca el 1936, tres mesos després del cop d’estat encapçalat pel seu company i amic Francisco Franco. No cal dir que pronunciar aquestes paraules en un temple d’intel·ligència, com és una universitat, ja dóna pistes sobre la categoria intel·lectual i ètica dels oficials de l’exèrcit espanyol.
 
8) ¡Quieto todo el mundo! ¡Se sienten, coño! Prova que l’esperit ancestral del castissisme espanyol perviu de generació en generació és l’ordre que el coronel de la Guardia Civil, Antonio Tejero, va proferir el 23-F del 1981 durant l’assalt al Congrés de Diputats de Madrid. Tots els cops d’estat solen comportar violència, però no tanta xabacaneria i cutresa. Al costat del chusquero colpista del tricorni, Napoleó, Ataturk o Pinochet semblen els àrbitres de l’elegància.
 
9) ¿Por qué no te callas? Aquesta pregunta retòrica va ser etzibada pel rei Juan Carlos I al president veneçolà Hugo Chávez durant la XVII Cimera Iberoamericana celebrada a Santiago de Xile el 2007. Chávez estava criticant l’anterior govern de José M. Aznar -qui havia auspiciat el fracassat cop d’estat reaccionari del 2002 a Caracas- i el Borbó, sense guardar cap forma ni educació, va tallar-lo de tant abrupta manera. L’hereu de Franco va demostrar mundialment que, a part d’un penques, és també un prepotent. Qui sap si amb aquella actitud neocolonial pensava fer valer els títols de rey de las Indias, de las Islas y Tierra Firme del Mar Océano.
 
10) ¡Que se jodan! És l’esperpèntic improperi llençat fa pocs dies a les Corts per Andrea Fabra (PP) contra els ciutadans víctimes de les retallades del govern de Mariano Rajoy. L’únic mèrit de la diputada “popular” per ocupar l’escó és ser la filla del cacic castellonenc Carlos Fabra, fatxa reconegut implicat en múltiples delictes de corrupció. El nepotisme parlamentari ha estat una constant en la vida política espanyola des de la instauració del règim borbònic. I així ens ha anat.
 
Amb aquests exemples hem vist que el pensament espanyol produït en aquests darrers dos-cents anys no ha donat gaire de sí. I el que és pitjor, els mateixos símptomes d’absurditat, ultramuntanisme, bogeria i aberració d’èpoques pretèrites segueixen vigents en una part significativa de l’espanyolisme actual. Sense anar més lluny, arrel dels greus incendis de l’Empordà d’aquest estiu, les piulades catalanòfobes que els espanyols han fet al Twitter han superat -i de llarg- les mostres de suport. L’odi anticatalà torna a brollar amb virulència a Espanya.
Per no espantar en excés als lectors, oferirem només un petit i amarg tast de les desaprensives paraules que han estat pronunciades amb total impunitat aquests darrers dies. Un tal Javi de la Torre es planyia foteta “Pobres catalufos, pidiendo ayuda en catalán, ahí se quemen todos”; i el genocida en potència anomenat Koke Campos García advertia: “Atención un mensaje para toda ESPAÑA: estos catalanes se creen muchas cosas así que… Muerte a todos, sin compasión. Gracias”. De res.
 
Tanmateix, mai no diré que el pensament català sigui superior a l’espanyol. En català també s’han pronunciat absurditats diverses. Però de debò que costa trobar expressions, col·lectives i individuals, tan aberrants i desproporcionades com les que els espanyols han llegat a la humanitat. Si els defensors de Barcelona durant el setge de 1714 combatien sota el lema “Viurem lliures o morirem” i els madrilenys del 1814 (just un segle exacte després) rebien el Borbó al crit de “Muera la libertad”, és que hi ha un abisme profund entre la cosmovisió d’uns i d’altres.
 
L’explicació a aquesta divergència ens la dóna Antoni Gaudí -que ja va vaticinar el fracàs de la unitat d’Espanya per les diferències insalvables entre el pensament català i l’espanyol de matriu castellana- quan assegurava que mai s’aconseguiria la fusió d’ambdues mentalitats: “No ens podrem soldar mai. Els puntals del poble català són el govern, el comerç, l’art; tot, coses sintètiques. Els castellans són abstractes, i l’abstracció porta sempre als extrems, que són la màxima abstracció. (…) Els catalans som del mig, som la gent d’equilibri. (…) De manera que, les nostres qualitats, els del centre no les tenen, ni tampoc els nostres defectes; no hi ha soldadura.” No seré jo qui gosi rebatre al nostre gran arquitecte universal.
 
I aquí és quan toca preguntar-nos: no seria ja hora que deixéssim que el genuí pensament català rebroti lliure en una Catalunya sobirana i tan allunyada ideològicament com sigui possible de les astracanades mesetàries dels nostres colonitzadors? Ni que sigui per conservar la nostra pròpia salut mental…