Espanya contra Catalunya des de 1714

     
            No és només l’organització “Manos limpias” que denuncia el president Mas, primer, cas ja tancat, i que després vol dinamitar l’Assemblea Nacional Catalana, i la seva màxima dirigent Carme Forcadell, acusant el grup i la persona de sediciosos, com si s’haguessin alçat contra l’autoritat, sinó que és l’Estat espanyol i els seus quatre poders els qui ataquen constantment Catalunya, a la qual no li queda altre remei que convertir-se en Estat, si vol poder defensar-se en igualtat de condicions. I això Espanya ho fa des que el 1714 es va apoderar de Catalunya per la força de les armes.
 
            “Manos Limpias” oblida i no pot consentir que el president Mas és l’autoritat a Catalunya, per tant, no hi ha sedició possible, i que l’ANC ha brollat democràticament dins una societat democràtica i no s’ha alçat contra cap tipus d’autoritat, és la veu del poble. El que aquest grup vol és una Catalunya submisa i sotmesa, per continuar xuclant-la i exprimint-la. Ara s’inventaran balances fiscals que voldran demostrar que el poble català és una càrrega per a Espanya, i, per això, es troba molt bé al seu aixopluc. Que ningú no hi posi cap dubte, que si això fos així, fa molt de temps que ens haurien segregat per la força. Ningú no està disposat a mantenir algú, si aquest no es comporta com un esclau servicial.
 
            Que Espanya sempre se la pensa per veure com pot actuar contra Catalunya, ho va demostrar tombant l’Estatut, votat quasi unànimement pel parlament català i pel poble en referèndum; ho va fer des de totes les institucions reglamentàries espanyoles. Cap d’elles va entendre que representava el sentir de tot un poble. I ara han fet el mateix, amb l’anul·lació de la declaració de Catalunya com a subjecte sobirà i que pogués decidir democràticament el que vol. No crec que cap esclau rebés tantes negatives ni galtades del seu amo, com rep Catalunya d’Espanya.
 
            Que no sempre ha estat així? Aquí teniu una petita mostra del 1714 i del segle XX, traduïda majoritàriament al català, d’aquesta coneguda animadversió i de l’odi que exhala:
 
            El 1714, José Patiño, ministre de Felip V, que havia estat un dels principals artífexs del Decret de Nova Planta i que havia dictat el Decret de dissolució de la Generalitat de Catalunya, en què especificava que la labor d’aquesta havia cessat per l’entrada de les armes del Rei Nostre Senyor a Barcelona, quan s’havien de fer les expropiacions per construir la Ciutadella, deia: “…és ben notòria l’obstinació i barbaritat d’aquest poble (el català) tan criminal…”, i també: “Són apassionats a la seva pàtria, amb tal excés que els trastorna l’ús de la raó, i solament parlen en la seva llengua nadiua…” 
 
           El 1906 es publicava a la revista “Ejército y Armada”: “S’ha de castellanitzar Catalunya… S’ha de pensar en espanyol, parlar en espanyol i conduir-se en espanyol, i això s’ha de fer de bon grat o per força.”
              
            El 1907, a la revista “La Correspondencia Militar”, a Madrid: “El problema català no es resol, doncs, per la llibertat, sinó amb la restricció, no amb pal·liatius i pactes, sinó pel ferro i pel foc.” 
 
            El 1927, Juan Llarch, publicava a Madrid “Cataluña y la nacionalidad española” i allà escrivia: “Obligar a emprar el castellà a Catalunya és fer-los un favor paternal, com ho és obligar un nin curt de vista i entremaliat, a posar-se ulleres.”
 
            El 1934, Manuel Azaña, president de la República espanyola a les seves Memòries: “Una persona coneguda meva assegura que és una llei de la història la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.”
 
            El 1938, el general Queipo de Llano, en una emissió radiofònica: “Transformarem Madrid en un verger, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un immens solar.”
 
            El 1939, el governador militar Aymat (i aquesta no la traduiré): “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”
 
            El 1968, el director de la Vanguardia, Luis de Galinsoga (tampoc no la traduiré):  “Todos los catalanes son una mierda”.
 
            Aquet mateix any, 1968, Manuel Fraga Iribarne: “Catalunya fou ocupada per Felip IV, fou ocupada per Felip V, que la va vèncer, fou bombardejada pel general Espartero, que era un general revolucionari, i la vàrem ocupar el 1939 i estam disposats a tornar-la a ocupar tantes vegades com calgui, i per això estic disposat a tornar a agafar el fusell. Per consegüent, ja sabeu a què atenir-vos, i aquí tenc el mosquetó per a tornar-lo a utilitzar.”
 
            El 1984, Leopoldo Calvo Sotelo, que havia presidit el Govern espanyol: “S’ha de fomentar l’emigració de gent de parla castellana a Catalunya i València per a així assegurar el manteniment del sentiment espanyol  que comporta.” Es veu que per a Calvo Sotelo, nosaltres érem “terra inexistent”, com diu Antoni Serra.
 
            Aquest mateix any, 1984, Felipe González: “El terrorisme en el País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el vertader perill és el fet diferencial català.”
 
            Les darreres demostracions d’odi d’Espanya contra Catalunya han aconseguit més de 5.000 socis o simpatitzants de l’ANC. I això continuarà, fins a aconseguir que l’ANC sigui tot el poble català.