Advertia Hayek que quan l’Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d’anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d’Indústria es va reunir a París amb el director de l’empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l’actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.
No és així, i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d’indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l’Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.
Josep Maria Àlvarez, Secretari General d’UGT-Catalunya s’ha exclamat: “¡Somos tan españoles como el que más!”. Però ja s’ha vist que, per a l’Estat, d’espanyols, com d’animals a la granja d’Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l’hora de pagar els catalans són espanyols, però a l’hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, “ahogarlos económicamente”.
Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s’exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: “¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza”.
La mateixa lliçó van aprendre a costa seva des de l’atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d’abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva “altra manera de fer Espanya” no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè “un catalán no puede presidir a los empresarios españoles” i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d’Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d’espanyolitat: l’Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d’estalvis de l’àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.
Els compatriotes de Nissan no obtindran res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l’estratègia de l’Estat que els escanya. La protesta i la pressió l’han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim “un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga”. Mentrestant, l’usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.
Article publicat a l’AVUI el 9 de novembre de 2008
