Una pregunta del milió que em faig sovint com a independentista és la utilitat del PP com a brou de cultiu de nous independentistes. Perquè si bé no hi ha dubte que cal posar aquest partit polític en la balança entre l’espanyolisme i l’independentisme, no deixa de ser cert que també s’ha de posar en una altra balança totalment diferent: aquella que determina fins a quin punt la presència del PP arriba a fer bo el PSC-PSOE per a una multitud de catalans babaus. De manera que l’autèntic balanç a fer és el resultant de cadascuna de les dues balances, i molt em temo que guanya amb diferència la segona, la que activa la ruqueria catalana. Els fets s’imposen. Fixem-nos que per més que parlem de l’augment de l’independentisme en els darrers temps –cosa per sort certa– hi ha una veritat més gruixuda que preval: ara mateix Catalunya és governada pels PSOEcialistes, tal com els anomena un bon amic meu, i tal com els penso anomenar jo mateix d’ara endavant atesa la seva exactitud, que evita pronunciar la paraula socialista sencera, massa important per atribuir-la a un partit que justament la denigra amb la seva praxi contrària i amb la burla que suposa ja d’entrada incloure-la a les seves sigles.
Se’m pot rebatre que va ser la decisió de la cúpula d’Esquerra i no exactament els vots independentistes allò que va fer possible que ara mani Montilla a la Generalitat, aquesta d’altra banda caseta de la Barbie Superstar en no ser més que una andròmina de joguina. Se’m pot seguir rebatent i, efectivament, reforçar la rèplica, dient que és per aquesta decisió que Esquerra va adoptar en el seu moment i que manté, que ha anat perdent vots a cabassos. La rèplica és pertinent, però no sembla que ho sigui si s’agafa com un tot concloent, i no com un mer matís a tenir en compte. Perquè no ens enganyem, a les darreres eleccions espanyoles una part dels autoanomenats independentistes deien sense vergonya, sense ànim de confessió, que pensaven votar Zapatero com a vot útil. Tals savis argumentaven que calia diferenciar les eleccions espanyoles de les catalanes. I és clar, en principi els podia entendre perquè sóc de la generació dels infants dels setanta, i jo aleshores, sortosament per a la meva formació, no em perdia Barri Sèsam. Però és clar, no era això, companys, no era això. Perquè és així, companys, és així com fins i tot la majoria de l’independentisme funciona mentalment a remolc del rentat de cervell espanyol i dins del seu parany, el seu cercle viciós que cada cop es va fent més i més potent i, doncs, ens va afeblint més i més a mesura que passa el temps. Perquè, de fet, val a dir que els savis votants catalans tenien raó. El seu vot era exactament això: útil per a Zapatero, o sigui per a Espanya, i, per tant, pitjor que inútil, és a dir contraproduent per a l’independentisme que aquests votants deien i diuen defensar.
Sens dubte, qui té més clar cap on s’inclina la balança són els PSOEcialistes, amb el seu entranyable mascaró de proa, TV3 la seva. La jugada és perfecta. Només a tall d’exemple recordo que, en nom tàcit de la pluralitat, fa uns dies TV3 no s’estava d’oferir imatges de la reaparició de l’Aznar en un congrés davant dels seus acòlits. El canal catanyol sap molt bé que, només veure el personatge, els catalans ja senten animadversió per ell. La seva ho té clar; com més PP, com més Aznar facis empassar al populatxo, més vots PSOEcialistes s’empassaran les urnes. La força de la ignorància és així de senzilla i trista.
El PP i el PSOE, doncs, es retroalimenten, es necessiten els uns als altres per seguir-nos espanyolitzant. Fins aquí, res a dir; per alguna cosa són partits espanyols, i ja se sap que l’espanyolisme viu del seu feixisme anorreador dels pobles que ocupa. El més lamentable i curiós no és això sinó que, actualment, per aconseguir el seu objectiu assimilador a Catalunya, a Espanya no li cal cap hipotètica banda armada com a coartada: amb l’independentisme pacífic en té prou. I no perquè l’hagin d’acusar pel cap baix de radicalisme eixelebrat sense que naturalment ho sigui. No li cal en absolut. L’espanyolisme en té prou de deixar que la major part de l’independentisme català s’anul·li tot solet pensant com pensa, és a dir, fet i fet com a bons espanyols. I, per a total perfecció, sense saber-ho.
–––
Recordo als meus lectors que hi estiguin interessats, que demà dimarts 1 de juliol a les 19:30 h l’escriptor i periodista Víctor Alexandre farà la presentació de la meva novel·la Llit d’espines a la Llibreria Ona de Barcelona (Gran Via, 654). I dijous 3 de juliol la presentació del llibre també anirà a càrrec d’ell a la Llibreria Saltamartí de Badalona (c/ Canonge Baranera, 78) a les 20 h. Us hi esperem.
