El 26 de gener de 1939 columnes de soldats feixistes, comandats pels generals Solchaga y Yagüe, baixaven per la serra de Collserola i entraven a la Rosa de Foc. Ja s’albirava la victòria feixista a la guerra civil. L’ofensiva de l’exèrcit republicà que va iniciar la batalla de l’Ebre el 25 de juliol de 1938 va ser un fracàs. Catalunya quedava aïllada de la resta del territori que quedava encara en mans de la República, i el ejército de ocupación prenia la capital catalana.
La rebuda de la ciutat als ocupants va oscil•lar entre l’abatiment i l’acceptació (després de gairebé tres anys de guerra). El general rebel Juan Bautista Sánchez feia una al•locució radiofònica aquell dijous 26 de gener a la tarda:
He asistido a la conquista de las cuatro provincias del Norte; he paseado la bandera nacional y el escudo de Navarra por Aragón, por Castellón, por todas partes, y en ningún sitio, os digo, en ningún sitio nos han recibido con el entusiasmo y la cordialidad que en Barcelona.
Moltes persones van sortir al carrer a rebre els feixistes braç en l’aire, molts d’ells partidaris del bàndol nacional, però molts altres que només volien que el conflicte arribés a la seva fi. El periodista González Ledesma recordava per a El País fa tres anys aquells moments:
En la plaza de Cataluña había mucha gente con el brazo alzado. Pero en el Paralelo la gente guardaba silencio y lloraba. Sabíamos que habíamos perdido la guerra y que estaba perdida para siempre.
Aquell mateix dia un escamot de soldats feixistes van anar al camp de Les Corts per tal d’establir-hi allà un campament militar i estacionar tancs, camions, material, la tropa, etc. Aquí hi ha diverses versions de la història, la que diu que els soldats van ser rebuts per Rossend Calvet, secretari del club i ‘president’ a efectes pràctics, i Manuel Torres, l’Avi, conserge del camp, i la versió que diu que només els va rebre Torres. Solé i Sabaté explica al seu llibre (1) les dues versions. Fos com fos, el diàleg que s’establí entre els militars i els responsables culers hauria estat el següent:
Señor, ahí tiene usted el templo destinado al culto del deporte y la cultura física. Ha sido y lo hemos respetado durante la guerra. Ahora, usted decidirá.
L’oficial responsable de l’escamot hauria respost:
Esté usted tranquilo, joven; no seremos nosotros quienes perjudiquemos lo que vosotros habéis construido.
A la seva fundació, el Més que un Club va rebre el nom anglicitzat de Foot-ball Club Barcelona. Aquest mot va sobreviure fins després de la guerra, i el 1940, per un decret de la Federació Espanyola, va ser substituït per Club de Fútbol Barcelona, castellanitzat i amb una roja i gualda al cantó dret de l’escut en comptes d’una senyera. Aquest apaño del govern feixista i fil•lonazi va ser esmenat el 1949, quan es va restablir la senyera a l’escut. El Barça, element desafecto per al règim (tot i que els directius de l’entitat van fer mans i mànigues durant els quaranta anys de dictadura per a fer-se simpàtics al govern), havia de ser castellanitzar de cap a peus: la càrrega simbòlica i política de l’entitat col•lidia frontalment amb la idea d’una Espanya unida i castellana que propugnava Franco.
A tot això, el 21 de desembre del 1938 naixia a la Donosti ja franquista un setmanari esportiu, el diari esportiu del règim, fundat per Manuel Fernández Cuesta, germà del primer secretari general dels movimientarios, Raimundo Fernández Cuesta. La primera portada d’aquesta publicació mostrava una jove esportista rossa, presumiblement alemanya, saludant amb el braç estès els “esportistes espanyols”. Aquest diari ha perviscut fins la nostra època, tot i que avui dia en comptes de joves esportistes pro nazis a la portada hi apareixen oligofrènics defenses i humoristes portuguesos. Sí, estem parlant de Marca.
Tota la comunitat culer sap ben bé les pràctiques execrables periodístiques que duu a terme aquest mitjà cada dia, i que van arribar al seu zenit sota la direcció Eduardo Inda, presumpte periodista i acòlit de Pedro Geta. El que no es tan conegut és la seva primera (de tantes que vindrien més tard) campanya anti culer.
El 19 de març de 1939, encara en guerra, el setmanari Marca (no esdevindrà diari fins al 1942) deia “para su reanudación [de l’activitat esportiva a la ciutat] hacen falta unas depuraciones, saber lo que cada cual hizo y lo que dejó de hacer. Y para realizar esa depuración salieron rápidas para Barcelona personas de nuestra Nacional de Fútbol, a las que se les presenta una abrumadora labor a realizar. […] La intención es que en la capital de Cataluña funcionen cuanto antes de nuevo el Epañol, el Badalona y el Sabadell. Del Barcelona nada se sabe. Aunque no tendría nada de extraño que se cambiaran los colores de su camiseta y que su titulo cambiaran también. Predomina el criterio de que en vez de Barcelona se denomine, resucitando un viejo rótulo, el España”.
Nada más y nada menos que canviar el nom al Barça pel de España. Tot i que l’objectiu d’aquest article és explicar la bajanada del Club España, cal que el lector noti la subtilitat del text a l’hora d’amenaçar amb depuracions tot un país. A l’escrit, quan es diu allò de “resucitando un viejo rótulo”, s’està referint a un antic equip català que va desaparèixer anys enrere. Un altre equip català amb nom mesetario havia estat l’Hispània Athletic Club, club poliesportiu fundat a Sant Andreu el 1900, i que va desaparèixer el 1903.
Sortosament aquesta iniciativa va quedar en una anècdota, molt poc coneguda, i mai no es va ni arribar a plantejar seriosament. Encara a l’abril Marca publicaria que “el Español era un equipo formado por buenos y sanos españoles, el Barcelona era catalanista hasta la medula, haciendo propaganda de un régimen insoportable”.
De les paraules del setmanari es pot intuir la ràbia i l’odi del nou règim contra tot allò que no sonés castellà. Aquest intent de canvi de nom del club (que de fet va existir, com hem comentat més amunt) mai no va arribar a materialitzar-se. La memòria del fet, però, sembla haver estat esborrada del tot.
(1). Les declaracions i parts d’article que apareixen en aquest post -llevat les dues primeres de Bautista Sánchez i González Ledesma- apareixen al llibre de Josep Maria Solé i Sabaté El Barça en guerra (1936-1939), el qual animem des del Rival Petit a llegir amb avidesa.
Xaviero.
