Els Escocesos han estat cridats dos cops en poc més d’un any a les urnes per referendar el seu estatus com a nació. La primera per decidir l’emancipació de Gran Bretanya: per poc va sortir que no. La segona per saber si juntament amb Gran Bretanya s’emancipaven de la U.E: per molt ha sortit que no. I també a l’Ulster. Això vol dir que un polític conservador, com Cameron, que pertany al mateix grup polític al Parlament europeu que el Partit Popular, ha estat capaç per tradició democràtica a convocar en poc temps a la seva gent, i a part de la seva gent, per a què es pronunciessin. Primer va guanyar, després ha perdut i dimitirà. Quina gran lliçó! Que la baixa densitat democràtica dels polítics espanyols no semblen a prendre perquè avui divendres quan escric l’article sento declaracions de PPSOEC’s contra els referèndums en general. I vinculant el Brexit amb Catalunya. En parlaré més endavant.
Les borses s’han enfonsat i les elits financeres estan que trinen. Alguna cosa malament deu estar fent la Unió Europea que aixequi un rebuig transversal que va de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. I una de les principals coses és que les polítiques monetàries i econòmiques, especialment, es fan al servei dels lobbies més poderosos i dels països continentals més potents com Alemanya. I que totes les elits estatals utilitzen la palanca de la U.E, que no deixa de ser un club d’Estats, per a col·locar a les seves poblacions, polítiques que no guanyarien en els seus respectius Parlaments. En atribuir a Europa els aspectes poc agradables, els líders estatals es renten les mans de les seves responsabilitats a l’hora de decidir-los. Mala peça al teler.
Però el Brexit tindrà altres conseqüències. 1. Serà una separació ordenada i pactada. 2. Permetrà a Escòcia i potser a l’Ulster fer referèndums propis d’adhesió a la UE; i en aquest cas assoliran una independència de facto. 3. Gibraltar proclamarà un estatut d’Estat associat a la Gran Bretanya amb permanència a la UE. 4. Aquests fets obriran una bretxa enorme per al referèndum català. 5. Es comprovarà després dels primers ensurts que econòmicament hi ha vida fora de la UE, com demostren Islàndia, Noruega i Suïssa.
Per tant, la lliçó per a Catalunya serà: 1. Les campanyes de la por de vegades tenen efectes bumerang, sobretot quan són atiades per l’oligarquia (com la dels banquers i grans empresaris que han sortit a les declaracions de De Alfonso). 2. La guerra bruta per combatre idees al final és castigada. (El PP continuarà essent a Catalunya una força residual) 3. En posar en marxa una desconnexió tranqui-la la Gran Bretanya ensenyarà el camí a una Catalunya que ho volgués apartar de la U.E. (malgrat els intents histèrics dels polítics espanyols de vendre-ho al revés pensant en Catalunya. Estan cagats!) 4. Com que la UE anirà faltada de socis solvents, a part de promoure l’ ingrés d’Escòcia, es cuidarà prou que el territori amb més PIB del sud d’Europa, com Catalunya, no se li’n vagi (sentint a Junker i a Martin Schulz, malgrat el seu cabreig s’imposen el pragmatisme).
O sigui que la setmana electoral culmina amb noves oportunitats que obre el Brexit. A Europa per repensar-se a fons i decidir si opta per continuar essent una associació d’Estats i en aquest cas Gran Bretanya marca el camí que seguiran França, Dinamarca, Holanda i Itàlia. O bé dona veu de veritat als ciutadans, flexibilitza certes posicions a favor de les idiosincràsies locals, es fa sensible a la problemàtica social i deixa d’actuar al dictat dels grans Estats o grups de pressió).I oportunitats per a Catalunya per a emancipar-se, com hem vist.
La setmana també ens ha aportat una precisa radiografia de les elits que ens ha brindat De Alfonso amb el contingut de les filtracions i la seva compareixença al Parlament. De Alonso i el #fdzDíazgate deixen al descobert els fonaments i les clavegueres del règim, la col·lusió entre certs mitjans de comunicació, l’oligarquia i la guerra bruta. La vinculació del “pájaro” antifrau amb els partits que el van nomenar, PPSOE i CiU i l’ús esbiaixat del seu càrrec per a perseguir o inventar fraus només amb criteris partidistes, deixa l’Estat espanyol, encara més, en fallida democràtica. No són pocs els comentaristes que posen en dubte que un ministre com Fernández Díaz controli avui el resultat de les eleccions. Llavors si a aquesta fallida política li afegim la fallida econòmica d’Espanya (informen que quan l’Estat faci dues pagues més extraordinàries de pensions ja deixa buida la caixa), potser contemplarem aviar un “Esexit” (sortida d’Espanya de la UE per expulsió) i un “Catremain” per cooptació interessada de la Unió europea.
Publicat a Economia Digital avui mateix
