Des de fa un temps, i per motius personals, he conegut una mica la realitat de les escoles estrangeres a Catalunya i com tracten la nostra llengua i cultura a casa nostra. Malauradament, el panorama és desolador. Començant per l’absència de la nostra llengua a les planes web i materials d’aquests centres, i acabant per la precària presència del català als currículums respectius. Totes aquestes escoles, sense excepció, tracten la llengua i cultura catalana com a llengua de segona (o tercera classe), amb els mínims que la nostra legislació hi estableix, requisit indispensable per a la validació dels estudis a Catalunya.
Així per exemple, l’Escuela Suiza de Barcelona no introdueix el català al seu currículum fins al 3er curs de primària, i només 1 hora a la setmana. La cosa no millora fins a 5è quan el còmput setmanal s’eleva a 2 hores setmanals. No cal dir que l’escola dedica a l’espanyol, la llengua important de debò a casa nostra, 4 hores a la setmana ja des del 1er curs de primària i fins al final de la secundària (el català es queda en 2 hores setmanals, una menys que les dedicades a la llengua anglesa). És increïble que l’Escuela afirmi que un dels seus objectius principals és aprofundir en els coneixements de les respectives llengües maternes dels seus alumnes i que també proclami que els seus professors imparteixen les classes majoritàriament en la seva llengua materna. És a dir, alemany i espanyol. El català només amb un màxim de 2 hores setmanals, menys que les que dediquen els alumnes d’una escola catalana a l’aprenentatge de l’anglès, posem per cas. I tots sabem quin nivell d’anglès tenen els nostres alumnes.
Les escoles estrangeres a qualsevol país són sempre, per definició, escoles-gueto, dissenyades normalment per aillar els seus alumnes de la cultura local. A Catalunya, sense un estat propi, no només compleixen aquesta funció bàsica, sinó que també serveixen per a introduir l’espanyol com a llengua secundària preferent. Així per exemple, les ciències socials al Colegio Alemán s’imparteixen en espanyol amb un llibre dissenyat per a la Comunidad de Aragón. La història i la geografia que ensenyen són d’àmbit cultural suís-alemany i espanyol. També la literatura…
Em diuen també que un percentatge elevat dels alumnes d’aquests escoles són gent del país. I aquest és el punt més preocupant de tot plegat: Com poden garantir aquestes escoles un bon nivell de català (ja no esmento la cultura, història i literatura catalanes) amb 1 o 2 hores setmanals, i només a partir de 3er de primària? Si a una escola amb llengua vehicular catalana, els darrers resultats de la prova de final de primària revelen que els alumnes acaben aquesta etapa sense saber prou català i espanyol, en una proporció del 25 per cent, com deuen sortir els qui estudien en aquesta mena d’escoles?
Jo entenc que aquestes escoles són una eina important i útil per a aquells alumnes estrangers de pas pel nostre país, i també per a aquells espanyolistes que volen reduir al màxim l’exposició al virus català dels seus fills, però trobo que esdevenen una eina d’analfabetització nacional preocupant quan l’alumnat és, en una proporció important, d’origen català. I fa de mal preguntar, però, com és que els fills de la màxima autoritat a Catalunya estudien al Colegio Alemán d’Esplugues? És aquest un bon exemple per a la resta de ciutadans i, més important encara, per quin motiu en Montilla ha triat una escola estrangera, és que no n’hi ha de prou bones públiques o privades a Barcelona?
Finalment, voldria recordar que l’Estat espanyol ofereix a diferents països del món classes gratuïtes de llengua i cultura espanyoles als fills d’espanyols a l’estranger a partir dels 7 anys d’edat i per un període de 10 anys. La idea és que els fills dels espanyols a l’estranger no perdin el contacte amb la seva llengua i cultura, i aquest fet deixa ben clar què és el que entén l’Estat espanyol per ciutadans espanyols: només aquells de matriu cultural castellana. Més clar, l’aigua. La pregunta del milió és, i als catalans, qui els proporciona aquests serveis a l’estranger? La resposta, una altra vegada és diàfana: ningú. I és que, com deia aquell, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
