El Govern de Madrid, els principals partits espanyols i la majoria esbromadora dels mitjans de comunicació ja han advertit dels desastres i les amenaces que plouran sobre Catalunya si el 27S els vots donen una empenta decisiva al sí. Permetin-me des de la meva modèstia advertir dels escenaris que es generaran si la proposta és bloquejada abruptament per l’Estat. O bé aquest es nega a una negociació tranquil•la del divorci./
Primera hipòtesi: l’Estat, la seva casta i la bases socials que li donen suport imposen la seva posició amb totes les armes policials, jurídiques i de xantatge econòmic i social. Tant si hi ha suspensió de l’autonomia, com si continua la situació actual, ens trobem, de fet, amb la Generalitat intervinguda. En aquest darrer cas, el govern autonòmic iniciarà un procés de devolució de falses competències a l’Estat. Per això, en un cas i l’altre, l’Estat central heretarà la gestió de la sanitat, l’escola, el benestar social i les infraestructures més mal dotades en termes per càpita de la península. L’Estat es trobarà cara a cara, el país de més tradició obrera, de més potent classe mitjana i de més alta densitat associativa d’Espanya que ha dirigit aquest darrers anys bona part de la seva pressió cap a l’esperança d’un nou marc. Aquesta pressió sense sortida agitarà el còctel; i la maniobra de distracció que, durant 35 anys, ha significat l’existència d’una autonomia de cartró pedra s’haurà acabat. Darrera el decorat apareixerà amb tota la cruesa el responsable de la desgràcia catalana:l’Estat i la seva casta. La conflictivitat social i la desestabilització al carrer no es podrà aturar. I per poc que sàpiguen d’història han de saber que tots els règims espanyols autoritaris espanyols han començat caient per Catalunya./
Al mateix temps, succeirà que el principal motor econòmic del país (19% del PIB, 25% de l’exportació, 30% de la R+D, 20% dels ingressos, 25% del turisme) accelerarà la seva decadència arrossegant tots els índexs estadístics d’Espanya en direcció a Àfrica. La descapitalització de cervells que afecta ja ara a desenes de milers de llicenciats i enginyers es multiplicarà per l’empitjorament real o subjectiu de les expectatives d’homologació d’Espanya a les societats més avançades europees. Les pimes que han multiplicat la seva internacionalització via exportació poden acabar practicant directament la deslocalització cap a estats europeus veïns de més seguretat jurídica o com a mínim el tracte sigui equitatiu. Per tot plegat, sense motor activat Espanya cau en l’abisme./
No oblidem tampoc els episodis derivats de la indignació massiva que en el pitjor del casos només afectarà a més de 2 milions de persones. Aquests 2 milions fins ara han anat de “guais”; i per exemple, no han utilitzat un recurs legítim i sense riscos com és la seva capacitat de consumidros per incidir sobre empreses que estiguin ajudant a la casta en el seu bloqueig a la demanda democràtica./
Segona hipòtesi. La població catalana i els seus representants democràtics engeguen el procés d’emancipació, però l’estat, que no el pot bloquejar, recorre a la bronca fins al final. Amb la caixa de les pensions exhaurida, amb l’índex de l’atur encara alt, amb el deute incapaç de retornar, s’ha de ser molt agosarat per maltractar a qui amb una negociació pacífica pot facilitar-li el suport suficient i temporalitzat per a què Espanya, el que quedi d’ella, pugui sortir del pou. Perquè un Estat que de forma immediata perd el seu 19% del PIB i el que li queda l’ha de repartir proporcionalment per més habitants, s’enfonsa en les llistes de riquesa mundial./
Perquè un Estat on la seva casta dirigent, que no elit dirigent, centra els seus esforços en destruir i arrasar el territori sobre el que practica massivament la política extractiva, no pot merèixer cap mena de fiabilitat internacional. Perquè Europa haurà de triar entre tenir una Holanda, estat tampó i de progrés econòmic i social, al mediterrani occidental, i font d’estabilitat i de catalització de les energies de tot l’arc mediterrani. O bé, tenir una zona amb un potencial d’explosió social dels de més risc de la Mediterrània occidental. Recordin la Barcelona, Rosa de foc. Europa haurà de decidir si acompanya o no, a Espanya en la política suïcida que la porta cap a l’Estat fallit, permeable també a migracions descontrolades; o al gihadisme./
La Tercera hipòtesi és la que s’han conjurat tots els unionistes perquè no passi: divorci pactat, transició econòmica d’acompanyament de Catalunya cap Espanya. Especialment en el període d’innovació disruptiva en que l’Estat haurà de repensar-se amb una cura d’aprimament i una estructura de decisió territorial en xarxa, amb el final dels subsidis generalitzats etc etc. En definitiva, un període on Espanya es reinventi i deixi de mal copiar a França, acabi mentalment amb el somni imperial que ja va començar a desinflar-se en el moment de màxim esplendor de Felip II, i accepti, amb modèstia, com Dinamarca, el seu paper d’eximperi. I sàpiga trobar el seu lloc a Europa i la Mediterrània de la mà de Catalunya./
La resposta, a partir del 28S.
Article publicat a Encomia digital
