Dissabte vam viure un moment molt especial. Portàvem molts i molts anys treballant per un dia com aquest. Molt anys treballant per crear un projecte transversal, atractiu per a totes les capes socials i per a ciutadans de tots els orígens. Ens ha costat molts esforços, però finalment, entre tots, ho hem aconseguit. Hi ha ajudat -ho crec verdaderament- el fet de tenir la raó del nostre costat. És això, i la nostra perseverança, el que ha fet que, contra tot pronòstic, contra tot el poder de l’estat i contra els grans grups mediàtics, hàgim pogut articular una majoria social a Catalunya a favor de la independència. Em sembla que aquesta és la gran conclusió de la manifestació del 10-J: tenim el poble al nostre costat, sense titubeigs.
Dissabte, tots, absolutament tots, vam guanyar la segona batalla del procés d’independència. La primera va ser la batalla de les idees. Aquesta la vam guanyar no fa pas tants anys, i crec que en gran part gràcies a Esquerra. Amb el 10-J, l’independentisme ha guanyat la batalla del carrer, la batalla de la majoria social. Ara però, resta la tercera i última gran batalla, que és la de traduir tot el moviment en representació parlamentària. Serà, segurament, la batalla definitiva i la més difícil. Sortiran obstacles per totes bandes. El primer serà la por. La temença dels ciutadans crec que l’hem vençuda, almenys en gran part. Però la classe dirigent catalana té, i tindrà, molta por. Per més que vegin clarament la situació, per més que racionalment entenguin que el camí que cal emprendre és el de la independència, a la pràctica, la simple idea de separar-se de l’Estat espanyol els fa basarda. Basarda per desconeguda, però també perquè la classe dirigent catalana tem que qualsevol canvi en l’statu quo pugui fer trontollar la seva situació avantatjada. Sovint aquest factor influeix decisivament, encara que de vegades sigui inconscientment. La psicologia serà molt important en tot el procés.
És el cas, per exemple, de grans opinadors del país que gaudeixen de les tribunes mediàtiques més elevades. Uns quants d’ells ja han fet el pas a l’independentisme, però m’atreviria a dir que els pesos pesants, les estructures pures i dures, es mantenen aferrats a negar l’evidència. I oferiran molta resistència…
Nosaltres haurem de lluitar contra la por. La nostra responsabilitat, pels nostres fills, per la història i per la raó, serà la de ser els més valents. Haurem de transmetre seguretat en els moments crucials. I les pressions, us ho asseguro, seran molt fortes, i vindran de totes bandes. Cal no oblidar que Catalunya aporta el 25% dels impostos de l’Estat espanyol, malgrat representar tan sols el 16% de la població. A l’Estat se li posen els pèls de punta només de pensar que pot perdre una quarta part dels seus recursos. Als càrrecs de confiança que gestionen aquests diners des de Madrid, amb uns sous gens menyspreables, se’ls encongeix l’estómac només de pensar en una Catalunya independent…
Un sol poble
L’última tesi dels antiindependentistes després de la manifestació de dissabte és que la societat catalana corre el risc de fracturar-se. Hi ha fins i tot qui ha dit que perilla que es formin dos blocs com al País Basc. Un cop més, crec que els intents per frenar-nos s’esfondraran. Senzillament, perquè la seva anàlisi no s’adequa a la realitat hipercomplexa i d’identitats encavalcades de la societat catalana. A Catalunya, hi ha divisió política, com n’hi ha arreu del món. El que no hi ha, i gràcies a tots, és una divisió entre dues comunitats. Som un sol poble, molt divers, però un de sol.
En l’àmbit polític, l’altre argument per intentar esquivar l’independentisme és que cal aplicar l’Estatut del 2006, l’aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Aquesta és la proposta de l’autonomisme i del federalisme i, a hores d’ara, és un projecte irrealista. Els termes s’han invertit radicalment: l’independentisme és ara l’opció possibilista. No resulta creïble que el Govern espanyol mantingui una relació de bilateralitat amb el català, o que la Generalitat tingui poder de decisió en la negociació del finançament si el Tribunal Constitucional ha establert que ambdues polítiques són meridianament inconstitucionals. L’única sortida viable és, clarament, la independència dins de la UE.
Deia que un dels grans obstacles a la independència era la por al canvi d’un sector rellevant de la classe dirigent catalana. L’altre obstacle és la dificultat per traslladar al Parlament la majoria social a favor de la llibertat del nostre país. Hi ha un cúmul de circumstàncies que ho converteix en una tasca ben complicada: la manca d’unitarisme, el desgast dels partits polítics, uns mitjans de comunicació que en general s’oposen a l’independentisme, tenir com a adversari l’estructura de tot un estat, així com, segurament, també errors que s’han comès des de l’independentisme polític, etc. Sigui com sigui, ara, el nostre repte és superar tots aquests obstacles. Després de la manifestació el que ens cal és continuar treballant i treballant. Com deia en el post anterior, necessitem tenir més tenacitat que mai. La manifestació del 10-J va ser una gran victòria, però encara ens queda molt camí per recórrer. Estem al mig d’una cursa de fons, i ara no podem defallir. Això no es pot quedar així.
