No n'hi ha prou en que el Sr.Wert vulgui espanyolitzar els nens catalans, uns nens que des de fa trenta anys se'ls hi anat inculcant la ràbia i l'odi en vers España i, el que és més greu, la imposició d'aprendre en català, fins el punt en que als patis de les nostres escoles, instituts i facultats, només se sent parlar en aquesta llengua “diferent i rara”, fins i tot a les llars castellano-parlants s'ha de parlar així, sota amenaça de desnonament.
Les situacions grotesques i ridícules van esquitxant el paisatge ciutadà català però, siguem conscients de que el que per a nosaltres resulta així, i fins i tot ens fa riure, està fet amb tota la premeditació i càlcul malèvol i amb un únic objectiu: reduir-nos, ja que ara ja no pot ser per les armes, per la llengua, per la cultura, per obstaculitzar i prohibir tot allò que pugui expressar la nostra diferència com a poble. Abans es deixarien dessagnar que reconèixer-ho, i parlar i negociar la millor manera de seguir endavant plegats.
No estic d'acord en que la Sra.Llanos de Luna no faci res. Mentre Catalunya sigui a España molt be que fa l'Estat en “dipositar” un vigilant perquè aquí es guardin les formes de l'imperi. Saben molt be que, i més darrerament i a cada dia que passa més, aquí no ho faríem perquè de respecte, el que es diu respecte, no és que n'inspirin massa. Si que n'hi ha més d'un… jo diria que bastants, molts més dels que tots ens pensem, que, posats a penjar una bandera al balcó hi penjarien la “rojo y gualda”.
Realment, a la delegada del govern espanyol se li pot estar acumulant la feina fent-li comptar un per un els manifestants fins que es pugui arribar a una quarta part de la xifra d'assistents, o amb la creuada perquè la seva bandera onegi als llocs més representatius de cada poble de Catalunya, o per actualitzar la llista d'Ajuntaments que, en Ple Municipal, es declaren “Territori català lliure” i perseguir als seus desobedients alcaldes.
Som un ramat que cal mantenir a ratlla perquè a la més mínima se'ns oblida qui és el nostre pastor, i els nostres gossos d'atura bramarien de la mateixa manera i ens entendríem massa be. Som tan rebecs, tan salvatges, tan diferents a com s'ha de ser, és a dir com son els nostres amos, que, si no se'ns te ben lligats, i curt, sovint ens venen ganes d'aventurar-nos a buscar noves pastures perquè on el pastor ens porta perquè puguem anar menjant no ens deixen créixer i fer grans.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
