Fins i tot pels que no estan convençuts de que l’Estat només ens deixa dos camins a seguir, submissió o independència, la actual -i futura- situació en que es troba Espanya hauria de ser motiu d’una exhaustiva reflexió per arribar tothom al punt de que així no es pot seguir.
En un moment de debilitat extrema de cara a l’exterior, i també interior en que l’Estat té que afrontar veritats que, ni amagant-les o dissimulant-les no pot eludir, com és possible que a ningú se li encengui la llumeta i vegi que, si és vol que tot segueixi igual, millor asseure’s amb Catalunya que deixar que vagi creixent la possibilitat de que un dia, uns i altres, es despertin no com veïns d’escala compartint les despeses de comunitat, si no en edificis separats tenint que afrontar cadascú les seves pròpies responsabilitats.
En aquest sentit, al Govern central sempre li anirà millor actuar des de l’entesa què no persistint en un espoli de tot tipus, què comporta l’empobriment nostre, però també el de l’Estat. És què a Espanya no hi ha ningú que s’en doni compte, i aparqui ideologies polítiques i de partit, i pensi en el seu conjunt ?. Si Catalunya, tothom ho certifica, és motor de l’Estat, no val més que Catalunya ho pugui seguir sent en les millors condicions ?. Què Catalunya serà més forta ?. Si, és clar que si, i això anirà d’acord amb el seu PIB, però és que el conjunt d’Espanya també s’en beneficiarà.
El seguir enrocats en un centralisme uniformista, ranci i caduc, i sempre imposat per la força sense atendre a raons que ho podrien modificar, només fomenta un clima que porta directament a l’enfrontament i a les enveges entre veïns. Centralisme què el nacionalisme espanyol més caspós ha anat instal·lant en la capitalitat per a crear un Gran Madrid artificiós -fins i tot, inventant-se una gran pota financera, Bankia, que ha resultat de fusta corcada- cap on tota Espanya te que mirar, obeir, servir i engreixar.
Si seguim així, pot ser si que arribarà el dia en que ja no valdrà la pena la independència reclamada, què sembla que és el que volen, encara que així els primers que hi perdin siguin ells. De moment, es trist veure i sentir en determinats medis, on la mateixa persona que assegura que a Catalunya, com a tal, ningú li deixa diners i ha de recórrer a “papaito Estado” digui que ha arribat el moment de que cadascú -seguia parlant de Catalunya- gasti pel que té. Vergonyós !!!.
Això, més la creixent embranzida del sentiment sobiranista que s’ha demostrat sobradament que hi ha al carrer, hauria de ser suficient per forçar i aconseguir un canvi radical del tracte d’Espanya en vers Catalunya el proper dia 20 o per, directament, baixar d’aquest vaixell a la deriva que ens arrossega cap al fons amb ell… I que passi el que Déu vulgui.
Publicat al http://www.reusdigital.cat
